Treballem la diversitat a l'aula ordinària

Aquests dies hem continut treballant amb Alexis amb l'alumnat de 2n ESO. Fent un resum del que hem anat fent, aquests han estat els punts treballats:

a. Elaboració de la programació multinivell del tema tenint en compte els objectius d’aprenentatge, les competències bàsiques, el criteris d’avaluació i els continguts. En una única programació, s’atén tota la diversitat de l’alumnat de la classe.  Utilitzant la programació multinivell, no fa falta preparar Plans Individualitzats. A cada un dels objectius, continguts i criteris d’avaluació es va indicant quin grup d’alumnat ha d’assolir-los.

b. Metodologia i seqüència didàctica: hem detallat cadascuna de les activitats previstes del tema, tenint en compte si eren inicials, de desenvolupament i finals, els materials i recursos que ens farien falta, la temporització, l’atenció a la diversitat i l’organització de l’activitat.
c. Preparació d’un glossari, esquemes i mapes conceptuals.

Quant a l'organització de l’aula:
a. Hem planificat grups heterogenis dins de l’aula per poder treballar en grups cooperatius.

b. Hem mirat d'adaptar l’espai a les necessitats del grups, segons les activitats

c. Hem utilitzat l’aula mòbil d’ordinadors portàtils

L'estructura de les sessions ha estat la següent::
Primera sessió
a. Coneixements previs del tema: amb tot el que els/les alumnes van aportar, vam anar elaborant un mapa conceptual a la pissarra, fent-los adonar que sabien molt del tema.
b. Explicació dels objectius a assolir
c. Treball de vocabulari del tema amb suport informàtic: l’alumnat de manera individual buscà alguns conceptes que escriví i després explicà a la resta dels companys i companyes.
d. Una vegada entesos tots els termes que anirien sortint durant el tema, se’ls lliurà un vocabulari fotocopiat perquè poguessin consultar si els fos necessari.

Altres sessions
e. Esquema/mapa conceptual de la part del tema i explicació per part del professor, amb un màxim de temps de 20 m
f. Preguntes i aclariments de la part del tema explicat
g. Treball en grups cooperatius
h. Posada en comú

 Mentre preparàvem el tema, sortí el dubte si funcionaria o no treballar en grups perquè l’alumnat no estava acostumat a fer-ho, no sabíem si els agradaria, si hi hauria bona cohesió del grup, i nosaltres tampoc no ho havíem fet abans.
Els grups que vam crear per treballar dins de l’aula van ser heterogenis, en el sentit que hi havia en un mateix grup alumnes del grup A, B, C i D. Vam portar a la pràctica diferents metodologies de grup cooperatiu que vam aprendre de Pere Pujolàs del seu llibre 9 ideas claves de trabajo cooperativo : 1-2-4, repartim preguntes i el trencaclosques jigsaw. En aquestes tècniques es barreja el treball individual, amb el treball per parelles, els grups heterogenis i els grups homogenis, tots ells enriquidors per a l’alumnat. De moment el resultat ha estat bo: l'alumnat nouvingut té més possibilitats de relacionar-se amb el seu grup-classe, l'alumnat que té més dificultat pot fer tots els deures a la classe, i els entén millor perquè s'ho expliquen entre ells/elles i els que tenen més rendiment assoleixen més bé els conceptes quan han d'explicar als seus companys. I el millor de tot és que tots se senten responsables de la part que treballen perquè saben que ho han d'explicar als altres companys i companyes i tots confien en ell o en ella.
Encara falten uns dies per acabar.

L'hora del cafè. Segona sessió

Avui a l'escola de Gandesa Puig Cavaller ha tingut lloc la segona sessió de l'Hora del cafè. Aquesta setmana l'hem dedicat a parlar de la Intel·ligència i les Intel·ligències múltiples: un concepte que a finals del segle XX es va demostrar que no hi ha una única intel·ligència, sinó moltes. Per primera vegada es va definir la intel·ligència com una capacitat, la capacitat de resoldre problemes i crear productes nous, i es va investigar que tothom tenim vuit intel·ligències i totes desenvolupables. Aquestes intel·ligències són: la lingüística, la logicomatemàtica, l'espaial, la cinètica, la musical, la naturalista i les que hem destacat més per la seva importància: la intrapersonal i la interpersonal. Hem fet un test per saber quines teníem més desenvolupades i quines menys, hem passat un article del País Los más listos no triunfan siempre de Francesc Miralles i hem tingut temps de fer una bona tertúlia, tot prenent un caferet i unes pastetes que ens han preparat l'AMPA de l'escola qui participa activament de l'activitat.
La setmana vinent escoltarem Emilio Calatayud: Lección Magistral.

ASSABORINT EL MÓN

Ahir a l'Institut de Flix va tenir lloc el taller de cuina Assaborint el Món, que ja fa tres cursos que es va celebrant. Ahir vam tastar menjar de Xina i d'Anglaterra. Vam tenir dos cuineres excepcionals, la Mei i la Diana, que ens van oferir uns plats molt coneguts al seu país.
Mei va fer uns raviolis farcits de carn, una pasta que se sol menjar pel seu cap d'any, que per la forma rodona que tenen, semblen monedes que auguren un any nou amb diners. Se serveixen amb salsa de soja. I de segon plat va preparar unes orades amb una salsa preparada a base de sucre, anís, i d'altres ingredients que donaven molt bon gust al peix. I per a postres, els típcs escons anglesos, que va fer Diana, de diferents gustos: formatge, fruits secs, xocolata... que vam servir amb mantega, melmelada i nata.
Vam comptar amb el suport de l'AMPA de l'Institut, l'escola Enric Grau Fontseré, l' Ajuntament de Flix i Ràdio Flix.

Treballar la diversitat a l'aula Ordinària

Després d'algunes setmanes de preparació, hem iniciat un treball conjunt a l'Aula Ordinària el professor de Ciències Socials, Alexis, i jo mateixa, amb l'objectiu de treballar la diversitat a l'aula.

El tema que hem iniciat és el Segle del Barroc, i hem utilitzat una metodologia diferent a la que estem acostumats: hem partit dels coneixements previs de l'alumnat sobre aquest tema que l'hem dibuixat amb un mapa conceptual a la pissarra (Déu n'hi do el que sabien!), se'ls ha explicat quins objectius havien d'assolir i han treballat un vocabulari bàsic perquè abans de començar el tema coneguessin totes aquelles paraules que en algun moment o altre del tema sortiran i no saben el significat, sobretot a nivell d'art(això ho han fet ells mateixos: cadascú ha buscat dos o tres paraules, les han explicat als seus companys/es) i finalment, se'ls ha lliurat un glossari.

A l'hora de preparar el tema, hem partit d'una programació multinivell perquè a l'aula hi ha alumnat nouvingut, alumnat amb dificultats d'aprenentatge, alumnat de currículum ordinari i d'alt rendiment. A cada alumne/a se li exigirà allò que pot assolir, no per això, però, es baixarà el nivell de rendiment de la classe.

Demà començarem a treballar en grups cooperatius. Per a l'alumnat, ja no serà una cosa completament nova perquè la setmana passada vam treballar des de tutoria el tema fent-los una sensibilització sobre la importància de treballar junts alumnes diferents. A veure com anirà.

L'hora del cafè

Avui hem iniciat un espai de trobada amb pares i mares de l'escola Puig Cavaller de Gandesa, amb la finalitat de fer unes tertúlies guiades per un tema d'interès. L'hora del cafè, que és així com l'hem anomenat ha començat a les 15,15 h i una vintena de mares han participat activament en la primera de les quatre xerrades que hem organitzat, mentre preníem un caferet i unes pastes.

El tema d'avui ha estat Internet Segura i ha anat a càrrec del Mosso d'Esquadra Ricard Vega que treballa en Atenció a la Víctima. Ha estat una xerrada distesa on totes hem pogut participar preguntant els dubtes i intercanviant experiències, aprenent i compartint les inquietuds que ens provoca de vegades el desconeixement d'internet.

L'hora del cafè s'ha organitzat per aquest mes de maig i a les properes trobades es parlarà dels temes següents:

Dimarts 18 de maig Els més llestos no triomfen sempre
Dilluns 24 de maig Lliçó magistral
Dilluns 31 de maig Projecte de convivència: un repte per a les escoles i les famílies

Centre d'Estudis de la Ribera d'Ebre

Multiplicació xinesa

Setmana Cultural a l'Escola Enric Grau Fontseré

Aquesta setmana l'Escola Enric Grau fontseré de Flix celebra la Setmana Cultural que dediquen als jocs. Són nombroses les activitats que han preparat: apadrinament de jocs, jocs tradicionals, Construcció d'una joguina, jocs musicals, jocs de taula, xerrada sobre jocs a l'Àfrica i un taller de contacontes. Esperem que us ho passeu molt bé!!!

La mer, la mer toujours recommencée

Le cimetière marin

Ce toit tranquille, où marchent des colombes,
Entre les pins palpite, entre les tombes;
Midi le juste y compose de feux
La mer, la mer, toujours recommencée
O récompense après une pensée
Qu'un long regard sur le calme des dieux!

Quel pur travail de fins éclairs consume
Maint diamant d'imperceptible écume,
Et quelle paix semble se concevoir!
Quand sur l'abîme un soleil se repose,
Ouvrages purs d'une éternelle cause,
Le temps scintille et le songe est savoir.

Stable trésor, temple simple à Minerve,
Masse de calme, et visible réserve,
Eau sourcilleuse, Oeil qui gardes en toi
Tant de sommeil sous une voile de flamme,
O mon silence! . . . Édifice dans l'âme,
Mais comble d'or aux mille tuiles, Toit!

Temple du Temps, qu'un seul soupir résume,
À ce point pur je monte et m'accoutume,
Tout entouré de mon regard marin;
Et comme aux dieux mon offrande suprême,
La scintillation sereine sème
Sur l'altitude un dédain souverain.

Comme le fruit se fond en jouissance,
Comme en délice il change son absence
Dans une bouche où sa forme se meurt,
Je hume ici ma future fumée,
Et le ciel chante à l'âme consumée
Le changement des rives en rumeur.

Beau ciel, vrai ciel, regarde-moi qui change!
Après tant d'orgueil, après tant d'étrange
Oisiveté, mais pleine de pouvoir,
Je m'abandonne à ce brillant espace,
Sur les maisons des morts mon ombre passe
Qui m'apprivoise à son frêle mouvoir.

L'âme exposée aux torches du solstice,
Je te soutiens, admirable justice
De la lumière aux armes sans pitié!
Je te tends pure à ta place première,
Regarde-toi! . . . Mais rendre la lumière
Suppose d'ombre une morne moitié.

O pour moi seul, à moi seul, en moi-même,
Auprès d'un coeur, aux sources du poème,
Entre le vide et l'événement pur,
J'attends l'écho de ma grandeur interne,
Amère, sombre, et sonore citerne,
Sonnant dans l'âme un creux toujours futur!

Sais-tu, fausse captive des feuillages,
Golfe mangeur de ces maigres grillages,
Sur mes yeux clos, secrets éblouissants,
Quel corps me traîne à sa fin paresseuse,
Quel front l'attire à cette terre osseuse?
Une étincelle y pense à mes absents.

Fermé, sacré, plein d'un feu sans matière,
Fragment terrestre offert à la lumière,
Ce lieu me plaît, dominé de flambeaux,
Composé d'or, de pierre et d'arbres sombres,
Où tant de marbre est tremblant sur tant d'ombres;
La mer fidèle y dort sur mes tombeaux!

Chienne splendide, écarte l'idolâtre!
Quand solitaire au sourire de pâtre,
Je pais longtemps, moutons mystérieux,
Le blanc troupeau de mes tranquilles tombes,
Éloignes-en les prudentes colombes,
Les songes vains, les anges curieux!

Ici venu, l'avenir est paresse.
L'insecte net gratte la sécheresse;
Tout est brûlé, défait, reçu dans l'air
A je ne sais quelle sévère essence . . .
La vie est vaste, étant ivre d'absence,
Et l'amertume est douce, et l'esprit clair.

Les morts cachés sont bien dans cette terre
Qui les réchauffe et sèche leur mystère.
Midi là-haut, Midi sans mouvement
En soi se pense et convient à soi-même
Tête complète et parfait diadème,
Je suis en toi le secret changement.

Tu n'as que moi pour contenir tes craintes!
Mes repentirs, mes doutes, mes contraintes
Sont le défaut de ton grand diamant! . . .
Mais dans leur nuit toute lourde de marbres,
Un peuple vague aux racines des arbres
A pris déjà ton parti lentement.

Ils ont fondu dans une absence épaisse,
L'argile rouge a bu la blanche espèce,
Le don de vivre a passé dans les fleurs!
Où sont des morts les phrases familières,
L'art personnel, les âmes singulières?
La larve file où se formaient les pleurs.

Les cris aigus des filles chatouillées,
Les yeux, les dents, les paupières mouillées,
Le sein charmant qui joue avec le feu,
Le sang qui brille aux lèvres qui se rendent,
Les derniers dons, les doigts qui les défendent,
Tout va sous terre et rentre dans le jeu!

Et vous, grande âme, espérez-vous un songe
Qui n'aura plus ces couleurs de mensonge
Qu'aux yeux de chair l'onde et l'or font ici?
Chanterez-vous quand serez vaporeuse?
Allez! Tout fuit! Ma présence est poreuse,
La sainte impatience meurt aussi!

Maigre immortalité noire et dorée,
Consolatrice affreusement laurée,
Qui de la mort fais un sein maternel,
Le beau mensonge et la pieuse ruse!
Qui ne connaît, et qui ne les refuse,
Ce crâne vide et ce rire éternel!

Pères profonds, têtes inhabitées,
Qui sous le poids de tant de pelletées,
Êtes la terre et confondez nos pas,
Le vrai rongeur, le ver irréfutable
N'est point pour vous qui dormez sous la table,
Il vit de vie, il ne me quitte pas!

Amour, peut-être, ou de moi-même haine?
Sa dent secrète est de moi si prochaine
Que tous les noms lui peuvent convenir!
Qu'importe! Il voit, il veut, il songe, il touche!
Ma chair lui plaît, et jusque sur ma couche,
À ce vivant je vis d'appartenir!

Zénon! Cruel Zénon! Zénon d'Êlée!
M'as-tu percé de cette flèche ailée
Qui vibre, vole, et qui ne vole pas!
Le son m'enfante et la flèche me tue!
Ah! le soleil . . . Quelle ombre de tortue
Pour l'âme, Achille immobile à grands pas!

Non, non! . . . Debout! Dans l'ère successive!
Brisez, mon corps, cette forme pensive!
Buvez, mon sein, la naissance du vent!
Une fraîcheur, de la mer exhalée,
Me rend mon âme . . . O puissance salée!
Courons à l'onde en rejaillir vivant.

Oui! grande mer de délires douée,
Peau de panthère et chlamyde trouée,
De mille et mille idoles du soleil,
Hydre absolue, ivre de ta chair bleue,
Qui te remords l'étincelante queue
Dans un tumulte au silence pareil

Le vent se lève! . . . il faut tenter de vivre!
L'air immense ouvre et referme mon livre,
La vague en poudre ose jaillir des rocs!
Envolez-vous, pages tout éblouies!
Rompez, vagues! Rompez d'eaux réjouies
Ce toit tranquille où picoraient des focs!

Paul Valery

PERXES I ASGORFES

El proper dijous dia 15 d'abril a les 19 h. es presentarà a l'Ajuntament d'Ascó, el nou llibre d'imatges del poble d'Ascó que han elaborat els amics Biel Pubill i Josep M. Raduà: Perxes i asgorfes.
En la nota de premsa escriuen:

"... s’han aplegat imatges de racons i panoràmiques de la població d’Ascó. Per tant, s’hi poden trobar fotografies curioses de carrers i places, vistes generals de la població i del terme però també instantànies d’esdeveniments històrics o festius que han marcat el dia a dia d’aquest poble de la Ribera d’Ebre.
El títol ens evoca les asgorfes de les cases d’Ascó, les quals ens ofereixen magnífiques vistes del nostre poble. Així, en aquesta pretensió de contemplar l’Ascó de postal hem triat els millors miradors per contemplar l’Ebre que es passeja a recer de les cases del poble, el castell que senyoreja des de dalt del turó, l’entramat de places i placetes, carrers i corralasses que configura una fesomia particular, i la gent que els habita, que ha anat escrivint la història, que li ha donat sentit. La gent trafegant per casa, pel tros o a la vora del riu, però també compartint l’alegria de la festa i del joc o la il·lusió per les celebracions col·lectives.

D’altra banda, els perxes –que és com a Ascó anomenem els porxos- s’han convertit en una referència del patrimoni arquitectònic de la Vila Closa del poble i n’han esdevingut un tret d’identitat (com per exemple els perxes de Pere Sans, del carrer de Santo Domingo, de Cal Cavaller o les Portetes, entre d’altres)."

Els autors, gairebé al final de la presentació escriuen:

"Els versos ens parlen de la fascinació per conèixer el passat col·lectiu, no tant per tafaneria, ans per vestir el bagatge propi i fornir-lo de complements que l'omplen i el particularitzen.

Enmig de broma o sol radiant

entre llims i algues esparracades t'acomiades d'Ascó, Ebre,

havent tot just acaronat el terme la pell i,

amb un bes, haver-la enamorada.

Xiuxiueig etern, constant, no deixes indiferent.

Monòleg obstinat, tossut, mai no emmudeixes.

Imploro que et quedis però, com una imatge fugaç,

t'allunyes sense condescendència.

Sirgant a contracorrent, que no a contracor,

m'he deixat captivar pel teu cabal etern...

Quasi un epíleg. El poema sintetitza la tasca feta en aquests deu anys. Referències al riu, espill del poble, que sempre restarà en el nostre imaginari."

FELICITATS!!!

IV Centenari de l'Expulsió dels moriscos. Congrés a Ascó

Els dies 16, 17 i 18 d'abril se celebra a Barcelona, Ascó i Miravet el Congrés Internacional IV Centenari de l'expulsió dels moriscos. Podreu trobar més informació clicant a la imatge del cartell que us envia al blog de Josep Maria Raduà Lo rogle de Josep Maria

Encara la Val d'Aran

Albert Guiu en un comentari al blog ha escrit un poema dedicat a la Val d'Aran, Penso que és massa bonic perquè estigui amagat. L'afegeixo:

La Vall d'Aran

Com un petit paradís,
com cabdells filats
per una natura enlluernada
de molts miratges cridaners,
les muntanyes molt verdes,
encisadores i altes,
i tot tan pur i clar
com les aigües més pures,
tot tan autèntic
com el seu idioma
que té secrets de rels poètiques,
i encís d'una tradició vital
forta com un arbre savi de temps.

Un pom de fantasies nevades a l'hivern,
un quadre de mil verds a la primavera,
un riu vestit d'autenticitat delerosa i enèrgica a l'estiu,
una catifa d'ocres i aire fresquet a la tardor.

Albert Guiu.

M'agrada l'aranès

Caminant pel Baish Aran

Com el bosc de Tristany i Isolda (Bausen)

"L'endemà passat, mentre que tota la cort de Marc es disposava per a la partença de Tintagel, Tristany i Gorvenal, Kaherdí i el seu escuder vestiren l'ausberc, prengueren les espases i els escuts, i per corriols secrets es posaren en camí cap al lloc assenyalat. A través de la forest, dos camins duien cap a la Blanca Landa: l'un bell i ben engravat, per on havia de passar l'acompanyada, l'altre pedregós i abandonat. Tristany i Kaherdí apostaren en aquest llurs dos escuders; els esperarien en aquest lloc, guardant llurs cavalls i llurs escuts. Ells s'esmunyiren per sota el bosc i s'amagaren dins un espessorall. Davant d'aquest espessorall, sobre el camí, Tristany posà una branca d'avellaner amb un bri de lligabosc enllaçat."

"...avença el seguici de la reina. Les bugaderes o les cambreres vénen davant, després les dones i les filles dels barons i dels comtes. Passen una a una: un jove cavaller escorta cada una d'elles [...]
-Ara la veig, és la reina!- diu Kaherdí.
-Ei! no -diu Tristany-, és Brangiana la fidel.
Però el camí s'il·luminà de cop i volta, com si el sol regalés tot d'una a través dels fulltages dels grans arbres, i Isolda la Blonda aparegué. El duc Andret, que Déu l'ahonti!, cavalcava a la seva dreta.
En aquest instant, sortiren de l'espessorall d'arços cants de bosqueta i d'alosa, i Tristany posava en aquestes melodies tota la seva tendresa. La reina ha comprès el missatge del seu amic. Remarca en terra la branca d'avellaner amb el lligabosc arrapat, i pensa en el seu cor:
-Així és de nosaltres, amic: ni vós sense mi, ni jo sense vós." (pp.92-93)

BÉDIER, J. (1984) El romanç de Tristany i Isolda, Quaderns Crema, Barcelona

Espiga, de Berna Blanch

El passat divendres a l'Ajuntament d'Ascó es va presentar el llibre Premi de poesia Joan Perucho Vila d'Ascó, 2009. El seu autor, Berna Blanch, és un home valencià, que ha vist publicada la seva poesia moltes vegades ja, en diferents premis i aquesta vegada ha estat amb aquest excel·lent poemari titulat Espiga. La presentació va anar a càrrec de Miquel Esteve, escriptor ja reconegut de Móra la Nova. Féu una esplèndida i original presentació perquè després d'explicar la gran qualitat d'aquesta obra, llegí algunes de les poesies del llibre amb el Clar de lluna de Beethoven, de fons.

Reprodueixo alguns dels seus versos, que em van agradar més:

Plou i el so de les gotes

es multiplica en els espills

infinits de la terra.

Plou una llum esmortida

i s'encercla l'instant

condemnat a repetir-se.

Plou l'olor del silenci

en els llavis profunds de l'argila.

____________________

Des del vidre estret de la finestra

no hi ha més camí que el cel.

Jo no vull poemes morts

pisatges del record,

vull collir metàfores,

pouar dels núvols

lletres oblidades en l'aire.

Des del vidre de la finestra

vul sentir el pes

de l'oronella en els meus ulls,

el tacte en les mans que s'obrin buides.

També es van presentar el llibre Premis de narrativa breu per a joves vila d'Ascó, 2009 d'Àngels Montaña, Glòria Montaña, Lídia domènech i Joan Montaña, que va anar a càrrec de Montse Nicolau i el premi de Narrativa, Àngel de pedra de l'escriptora Rosa Pagès.

Activitats per al desenvolupament de la intel•ligència emocional en els nens

Aquest llibre és una feina de fàcil accés perquè els nens, pares i educadors puguin abordar i avançar en l'educació emocional.

Ha estat elaborat per un grup d'experts, membres del GROP, especialitzats en Educació emocional, coordinat pel professor de la Universitat de Barcelona, Rafel Bisquerra, i està dedicat a nens i nenes de 6 a 12 anys, pares i educadors.

El contingut del llibre està estructurat en cinc blocs de competències emocionals:

•Autonomia emocional: Capacitat per autogenerar les emocions adequades en un moment determinat. Això inclou una bona autoestima, actitud positiva davant la vida i responsabilitat.

•Habilitats socioemocionals: Capacitat per mantenir bones relacions amb els altres.

•Consciència emocional: Capacitat per prendre consciència de les pròpies emocions i de les dels altres.

•Regulació emocional: Capacitat per fer servir les emocions apropiadament.

•Habilitats per a la vida i el benestar emocional: Mantenir el benestar emocional en el dia a dia.

Les activitats són molt fàcils de llegir, els textos estan escrits en un llenguatge clar i senzill, per la qual cosa els nens poden llegir-les i portar-les a terme ells sols.

Quan els nens finalitzen una activitat, els mestres i/o els pares i mares poden ajudar a la reflexió tot revisant plegats les respostes. A més a més, les fitxes i quadres que apareixen estan pensats perquè es fotocopiï i es treballi en grup a l’aula.

VV.AA. (2009), Activitats per al desenvolupament de la intel•ligència emocional en els nens, Parramon, Barcelona

Fragment de Redes

Miguel Delibes en el record

El camino va ser el primer llibre de Delibes que vaig llegir, però no el darrer. En van seguir d'altres com Mi idolatrado hijo Sisí, El príncipe destronado, La hoja roja, Cinco horas con Mario...

" Pero a Daniel, el Mochuelo, le bullían muchas dudas en la cabeza a este respecto. Él creía saber cuanto puede saber un hombre. Leía de corrido, escribía para entenderse y conocía y sabía aplicar las cuatro reglas. Bien mirado, pocas cosas más cabían en un cerebro normalmente desarrollado. No obstante, en la ciudad, los estudios de Bachillerato constaban, según decían, de siete años y, después los estudios superiores, en la Universidad, de otros tantos años, por lo menos. ¿Podría existir algo en el mundo cuyo conocimiento exigiera catorce años de esfuerzo, tres más de los que ahora contaba Daniel? Seguramente, en la ciudad se pierde mucho el tiempo -pensaba el Mochuelo- y, a fin de cuentas, habrá quién, al cabo de catorce años de estudio no acierte a distinguir un rendajo de un jilguero o una boñiga de un cagajón. La vida era así de rara, absurda y caprichosa. " (El camino)

Albert Guiu ha dedicat aquest poema a aquest gran escriptor de llengua castellana:

Miguel Delibes 1920-2010.

Se reúnen las letras plañideras

en los umbrales de las bibliotecas,

queriendo escribir elegías

al escritor de las innatas genialidades,

al supremo inocente por grande y por bueno

que santificó a todos sus plurales.

Cómo escribir despedidas dignas

a tan digno escribidor, a tan digna presencia,

mejor callar, mejor leer, mejor entender

que detrás de Delibes queda Delibes

y eso es eternidad mientas haya sensibilidad.

Su estilo, un camino sencillamente bello,

de una belleza genialmente sencilla,

entre tantos libros firmados

y tantas palabras domesticadas con talento,

agradecer desde la mitología de la literatura

la mejor de todas sus grande obras:

Nueve décadas con Miguel.

(Albert Guiu)

RITA LEVI MONTALCINI. PREMI NOBEL DE MEDICINA 1986

8 de març Dia internacional de la Dona Treballadora

La instauració d'aquesta data com a Dia Internacional de la Dona és fruit d'un llarg procés: hi va haver una vaga de treballadores del tèxtil de 1857, un incendi de la fàbrica Cotton i el de la Triangle Shirtwaist Company el dia 25 de març de 1911. En aquest últim van morir 142 obreres (la majoria immigrants joves) que l'any anterior havien protagonitzat una vaga per demanar millores laborals.

Podeu treballar aquest tema a les vostres aules: a la pàgina de l'XTEC teniu un material per treballar aquesta efemèride des de diferents punts de vista:

- Lectura i debat del manifest del dia 8 de març
- Passi de pel·lícules referenciades al punt 39 de recursos.http://www.xtec.cat/innovacio/coeducacio/recursos
- Organització de conferències per a l'alumnat de 2n cicle d'ESO i batxillerat:
Exemple de títol: Els sabers de les dones, La cura és cosa de tots i totes, El paper de les dones en els conflictes, Qui fa què?, Treballs no estereotipats, La violència vers les dones, L'orientació vocacional i professional, Cultura femenina, Els sabers de les dones a les diferents cultures

- Treball a la tutoria i/o a classe sobre el significat del dia 8 de març

- Organització de taules rodones: per exemple, Professions de dones o d'homes?
- Organització de 4 tallers simultanis i rotació de l'alumnat:Parar i desparar la taula, fer la cistella de la compra, anar a comprar al mercat, cuina: elaboració de pastissos, planxar, tractament de les robes, cosir, fer mitja, fer ganxet...

Podeu trobar tota aquesta informació i més aquí

Aprofito per recordar una de les millors poetesses catalanes que hem tingut: Maria Mercè Marçal.

Divisa
A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

---

Cau de llunes

Drap de la pols, escombra, espolsadors,
plomall, raspall, fregall d’espart, camussa,
sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra,
i sabó en pols, blauet, netol, galleda.

Cossi, cubell, i picamatalassos,
esponja, pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes.

Surt el guerrer vers el camp de batalla.

Any Maragall

Enguany se celebra l’Any Maragall que commemora els cent cinquanta anys de la naixença i els cent anys de la mort del poeta.

Joan Maragall (1860 – 1911) poeta de la “paraula viva” i periodista d'opinió. Ciutadà culte de la Barcelona del tombant de segle XIX-XX, va traduir Goethe, Nietzsche i Novalis. Escriu entre la tradició romàntica de la Renaixença i els noucentistes de la Mancomunitat. És el primer que fa poesia en el català de Barcelona, amb naturalitat. Modern, més que no pas pels motius, per la manera de tractar-los en la seva obra, per la reflexió sobre el llenguatge, i pel seu rerefons filosòfic i religiós. Entre l'”adéu Espanya” i l'iberisme, la seva influència és sempre vigent a Catalunya de forma més o menys visible.

La seva obra poètica, força coneguda, és relativament minça si la comparem amb la producció en prosa, amb més de 450 textos, entre articles, assaigs, discursos, semblances biogràfiques i pròlegs. La seva correspondència, extensíssima, té un interès que supera de molt el purament anecdòtic o biogràfic.

Elogi de viure
"Esforçat't en la teva tasca com si de cada detall que penses, de cada mot que dius, de cada peça que poses, de cada cop del teu martell, en depengués la salvació de la humanitat."

A la pàgina de l'XTEC, hi trobareu un espai on hi trobareu diferents poemes de Maragall, i diverses informacions sobre l'autor. A més, des dels centres podeu participar en un concurs. Podeu trobar la informació clicant aquí

Reprodueixo el poema "La vaca cega", poema que vaig conèixer quan estudiava a l'institut i recordo que va ser un dels poemes que em va commoure i impressionar més en aquells moments:

"Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el posat ferm d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot mentre pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna
orfe de llum sota el sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

Teresa Jassà. Eixam de poemes

Aquests dies he llegit per primera vegada aquesta autora del Matarranya, Teresa Jassà, que va viure entre els anys 1928 i 2000. Sobretot va ser coneguda per la seva obra plàstica i també per la seva col·laboració en la vida cultural i política de Calaceit i de la comarca.
En les últimes dècades de la seva vida, començà a escriure. "La seva obra parla sobretot de la necessitat d'enteniment entre les persones per construir un món millor i el desig de llibertat per a les generacions futures, lluny dels horrors de la guerra i la postguerra que li havien robat la infància i la joventut" (Mercè Gimeno en la presentació).
En aquest poemari, Eixam de poemes, l'autora ja ens adverteix al començament: "Els meus versos/ no són cerebralistes./ Han nascut/ cabdellant pensaments/al batement del cor". Fa servir una llengua planera, amb versos senzills que ens parlen de jocs de la infantesa, de la guerra, de la seva llengua, de la democràcia, del desig de diàleg...
La imatge de la portada és una obra de la mateixa autora, titulada El barco (1968) amb la qual homenatjà la poesia de Federico García Lorca.

TEMPS NOUS

"Vam trencar les cadenes
i fins i tot els cordellets.
Crits d'alegria
omplin los nostres dies,
dilueixen amb goig
les fosquedats pretèrites.
-"Oblideu."
-"OBLIDEU!"
- Oblidar?...Millor.
Com sempre
perdonem
des de la nítida memòria."

ELS CONTES DE LA FADA CEL

Contes infantils amb activitats per a l'educació emocional i l'autoconeixement. Per ajudar-los a elevar la seva autoestima, reconèixer i entendre les seves emocionons, acceptar-se i elegir i crear el seu futur. Podeu trobar més informació clicant aquí

Escola de pares i mares al Col·legi Enric Grau fontseré de Flix

A iniciativa de l'AMPA de l'escola Enric Grau Fontseré s'ha creat una escola de pares i mares amb la intenció de crear uns espais de trobada i formar-se per ajudar en l'educació i formació dels seus fills i filles. El passat dia 24 de febrer a les 15,15, van fer el primer taller que portava per títol Parlant la gent s'entén, que va anar a càrrec de les psicòlogues Sílvia Vilanova i Natàlia Gabarró. Hi van participar unes quaranta persones. Si voleu tenir més informació, adreceu-vos al bloc de l'escola .
Aquest curs també hi haurà una conferència sobre Internet Segura i una formació TAC.

Felicitats!

Ben jugat! Blog de Biel Pubill

Biel Pubill ha publicat un blog que informa sobre el món dels jocs i les joguines. Tal com diu a l'encapçalament, vol ser "un recurs senzill que t'apropi als records d'infantesa i que t'inviti a exclamar: Què carai! I per què no segueixo jugant? Que tinguis bon joc!"
El podeu trobar a http://bieljoc.blogspot.com/ o clicant a la imatge

Caminant diumenge

L’AMETLLER FLORIT

A mig aire de la serra
veig un ametller florit:
Déu te guard, bandera blanca,
dies ha que t’he delit!
Ets la pau que s’anuncia
entre sol, núvols i vents…
no ets encara el millor temps,
però en tens tota l’alegria.

Joan Maragall i Gorina

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,
què més ens podeu dar en una altra vida?

Però estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m'heu donat, Senyor, i el cor
que s'hi mou sempre... i temo tant la mort!

Amb quins altres sentits me'l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l'eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué "-Atura't"
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l'entenc, Senyor, jo, que voldria
aturar a tants moments de cada dia
per fe'ls eterns a dintre del meu cor!...
O és que aquest "fer etern" és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
Fóra, només, l'ombra del temps que passa,
i la ilïlusió del lluny i del a prop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal:
aquesta terra, amb tot lo que s'hi cria,
és ma pàtria, Senyor: i no podria
ésser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s'atura,
me'n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles,
i encara allí voldria ésser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà'ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n'hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s'acluquin aquests ulls humans,
obriu-me'n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia'm la mort una major naixença!

Cant Espiritual (Joan Maragall)

Encara Anglada

"Les trobades intermitents al tren havien estat el preludi, no d'una bellíssima fuga, sinó, més aviat, d'absències prolongades. Així ens passa sovint amb persones que voldríem convertir en companyies més persistents, amb rostres i veus que hauríem pogut estimar, amb estrelles que núvols de grop ens amaguen.
La Laura i en Terence, però, sí que s'havien trobat per a un llarg temps. si havien tornat a coincidir a Londres, a Brussel·les, a Salzburg, no ho vaig pas esbrinar. Tampoc si la primera trobada al tren, la que jo havia provocat, havia estat de debò el començament, l'espurna de tot. M'agrada pensar que sí, encara que no hi havia hagut cap conversa, ni un sol mot, ni, m'havia semblat llavors, cap signe visible d'interès, llevat de la nostra altra marca d'humans, aquest germà petit de la paraula, el somriure..."

(ANGLADA, M.À. Pentagrames, dins de Nit de 1911)

Nit de 1911. Maria Àngels Anglada

Nit de 1911 és el darrer llibre que Maria Àngels Anglada publicà abans de morir (1999). És un recull de narracions on es fa present una vegada més el seu gust per la literatura clàssica, la poesia, la seva fina ironia i sobretot la manera de tractar els seus personatges. En la contraportada del llibre escriuen: "potser el millor llibre de Maria Àngels Anglada". No sé si és el millor perquè recordo Sandàlies d'escuma o El violí d'Auschwitz o el quadern d'Aram i la veritat és que em van agradar molt els tres.
Transcric un fragment de Nit de 1911, on el protagonista, Marc Antoni, militar i polític romà, amant de Cleopatra, es desperta del món de les ombres perquè encara el recorden, el reviuen, a través de la seva heroïcitat i escriuen sobre ell: Shakespeare, Kavafis... La mort no li arriba del tot perquè encara és viu a través de la literatura, retornant-li la seva grandesa:

L'inconegut s'havia deixat la porta només ajustada, amb el desig que l'empenyia a sortir. Entrà. Se sentia algú que respirava feixugament, ben adormit. Seguí el rastre de la claror, i, al fons, va penetrar en una habitació.[...] Hi havia dos taules, ben plenes de papers, no pas escampats, sinó tots ben posats, endreçats en petits pilots, com en el taller d'un llibreter. Eren plens de poemes, que semblaven diferents a cada pilot [...]

COM QUI ESTÀ PREPARAT DE FA TEMPS, AMB CORATGE,
DIGUES-LI ADÉU A AQUESTA ALEXANDRIA QUE FUIG.
COM QUI ESTÀ PREPARAT DE FA TEMPS, AMB CORATGE,
COM ESCAU A QUI LI FOU DADA UNA CIUTAT AIXÍ.

Com ho havia sabut, ell? Com podia saber-ho, com podia haver vist de debò la meva ciutat, no aquest fantasma d'ara, sense resplendor, sense l'antiga grandesa? I la meva ànima, el meu coratge, també l'havia sabut veure, Ell, aquell petit home que havia trobat en un carrer fosc, pobre, en qui no hauria endevinat ningú que era un dels escollits. Aquell home que ara, damunt d'un llit potser miserable, posseeix el cos de l'amor. Ell! M'ha despertat, m'ha fet reviure: ara podré tornar al descans tranquil, assossegat, sense por de les calúmnies, viuré perquè ell m'ha escrit: El déu abandona Antoni. (pp. 63-64)

WebQuest: Heroïnes literàries

Aquestes Festes de Nadal he aprofitat per acabar una WebQuest que havia iniciat el curs passat i que no trobava mai el moment d'acabar-la. El títol és Heroïnes literàries i es tracta que l'alumnat de 4t d'ESO o de primer de batxillerat coneguin cinc protagonistes d'unes obres de la literatura universal que no els deixarà indiferents. Són: Isolda, Anna Karenina, Madame Bovary, Scarlett O'Hara i Teresa Valldaura.
Les WebQuest són interessants perquè l'alumnat treballa en grups cooperatius i de manera autònoma, tots els membres dels grups tenen un paper important i tots són imprescindibles a l'hora d'aportar la seva tasca.
L'objectiu final d'aquesta WebQuest és: conèixer aquests personatges literaris, gairebé mítics, els seus autors i l'obra de les quals són protagonistes; conèixer el tractament que en fan dels seus personatges i la relació que mantenen amb els protagonistes masculins.

"Hi trobarem emocions, sentiments i podrem sentir-nos dins la pell dels personatges a qui comprendrem o no, algunes ens agradaran per la seva manera d'actuar i d'altres no ens agradaran tant, ens sentirem corpresos per unes, i indiferents per unes altres, en respectarem unes i en menysprearem d'altres. Però el que sí que trobarem segur és que de totes, n'hi haurà una amb qui ens quedarem, sigui per admiració, simpatia o empatia."

La podeu trobar a la meva pàgina web o bé clicant aquí

Encara m'impressiona

Educar per fabricar ciutadans

El programa Redes que presenta Eduard Punset a TV2, dedicà el seu espai a l'educació (13.12.09).
Començà amb una gravació d'un congrés als EEUU sobre Educació, on hi participaven entre d'altres Tenzin Gyatso, 14è Dalai Lama. El Dalai Lama comentà que per fabricar ciutadans els hem d'educar per a la pau i que és molt més important ensenyar-los valors, emocions i a ser feliços que continguts curriculars. El segle XXI ha de ser el de la pau, el de la convivència, i això s'ha de treballar des de l'educació.

En el programa hi hagueren dos entrevistes. Una a Linda Darling Hammond i l'altra a Rob Roeser, ambdós professors de distintes universitats americanes.
Els dos professors van coincidir a dir que hem d'anar més enllà del currículum amb el nostre alumnat, que el més important és que hi hagi una bona convivència, una bona educació de les emocions, el professorat hem d'aprendre a observar i a parlar amb els nostres alumnes i donar-los confiança, motivació i respecte.
Davant de les preguntes de Punset, de com presentar-ho als mestres? Com fer-los canviar de xip? I si no es trobava amb el rebuig general del professorat? Linda Darling Hammond afirmà que els mestres ho acceptaven de grat i se sentien més motivats perquè veien que hi havia una millora de resultats i els alumnes estaven millor. Qui no acceptava aquest canvi és que realment no li agradava prou la seva professió i el que millor podria fer és canviar de feina. El primer que s'ha de fer és canviar la formació del professorat.
No sé si estarà molts dies penjat. Ho podeu trobar a TV española a la carta.
També el podeu trobar al seu blog

Gone with de wind.

Avui fa 70 anys que es va estrenar Allò que el vent s'endugué. Una gran pel·lícula!

"He aquí un soldado del Sur que te quiere, Escarlata, que quiere sentir tus abrazos, que desea llevarse el recuerdo de tus besos al campo de batalla. Nada importa que tú no me quieras."