Any Maragall

Enguany se celebra l’Any Maragall que commemora els cent cinquanta anys de la naixença i els cent anys de la mort del poeta.

Joan Maragall (1860 – 1911) poeta de la “paraula viva” i periodista d'opinió. Ciutadà culte de la Barcelona del tombant de segle XIX-XX, va traduir Goethe, Nietzsche i Novalis. Escriu entre la tradició romàntica de la Renaixença i els noucentistes de la Mancomunitat. És el primer que fa poesia en el català de Barcelona, amb naturalitat. Modern, més que no pas pels motius, per la manera de tractar-los en la seva obra, per la reflexió sobre el llenguatge, i pel seu rerefons filosòfic i religiós. Entre l'”adéu Espanya” i l'iberisme, la seva influència és sempre vigent a Catalunya de forma més o menys visible.

La seva obra poètica, força coneguda, és relativament minça si la comparem amb la producció en prosa, amb més de 450 textos, entre articles, assaigs, discursos, semblances biogràfiques i pròlegs. La seva correspondència, extensíssima, té un interès que supera de molt el purament anecdòtic o biogràfic.

Elogi de viure
"Esforçat't en la teva tasca com si de cada detall que penses, de cada mot que dius, de cada peça que poses, de cada cop del teu martell, en depengués la salvació de la humanitat."

A la pàgina de l'XTEC, hi trobareu un espai on hi trobareu diferents poemes de Maragall, i diverses informacions sobre l'autor. A més, des dels centres podeu participar en un concurs. Podeu trobar la informació clicant aquí

Reprodueixo el poema "La vaca cega", poema que vaig conèixer quan estudiava a l'institut i recordo que va ser un dels poemes que em va commoure i impressionar més en aquells moments:

"Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el posat ferm d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot mentre pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna
orfe de llum sota el sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.