Lectures

Pedra de tartera de Maria Barbal
Maria Barbal amb aquesta novel·la ens acosta a la vida de Conxa, una noieta d'un poblet del Pallars que és enviada a viure amb els seus oncles per ajudar-los i a la vegada mantenir-la. La seua vida vindrà marcada per l'enyorament i el desarrelament: primer de la seva família, després per la mort del marit i finalment per l'allunyament definitiu de la seva terra. 
La novel·la se situa des de principis del s. XX i arriba fins a la dècada dels seixanta. Fets tan crucials com la guerra civil espanyola i els primers anys de franquisme es veuran reflectits en el relat de la protagonista, escrits en primera persona:
"Em sento com una pedra amuntegada en una tartera. si algú o alguna cosa encerta a moure-la, cauré amb les altres rodolant cap avall; si res no s'atansa, m'estaré quieta aquí dies i dies.."

 Les veus del Pamano de Jaume Cabré
Les veus del Pamano centra el seu argument en un jove mestre, L’Oriol Fontelles que arriba a la seva primera destinació a Torena, un poblet del Pallars Sobirà, l’any 1953 acompanyat de la seva dona Rosa. Allí coneixerà l’alcalde, un falangista que encara està amb guerra contra els rojos, perseguint maquis i tothom que no pensi com ell. Titella de la senyora rica del poble, l’Elisenda Vilabrú, faran el que voldran, fent malviure els seus habitants i entre ells el mestre, que sense ni adonar-se’n cau en el seu parany. El mestre, abandonat per la seva dona embarassada, es farà passar per falangista, però a la vegada serà un espia dels maquis i a la vegada es convertirà en l’amant de la Vilabrú, una dona que solament viu per venjar la mort del seu pare i el seu germà en temps de la guerra civil. I serà tal la seva venjança i el seu odi que farà matar la persona a qui estima més en el món.
Penedida del que ha fet, lluitarà tota la vida que li queda perquè el nom del seu amant, Oriol Fontelles, no es perdi amb el temps i amb tot el seu poder farà que el Vaticà el beatifiqui, fent-lo passar per un falangista exemplar.
La veritat se sabrà gràcies a una mestra del s. XXI, que troba a l’antiga escola els quaderns del mestre Oriol Fontelles que escrivia d’amagat a la seva filla “no sé com et dius” explicant la veritat de tota la situació.
No és una trama senzilla: l’autor utilitza constantment els flashbacks que ens transporten del present actual,  al passat  de la guerra, al de la postguerra i al començament de la democràcia. Amb un gran domini de la llengua, l’autor explica unes històries de perdedors  tant del passat com del present, en què la injustícia venç, i la veritat, que sembla que no interessa a ningú que se sàpiga es perdi sense remei.
El més difícil, filla meva, no és arriscar la vida: quan saps que el màxim que et pot passar és que la perdis, la por que mai no desapareix, queda en un segon terme. Una cosa així, me l’havia dit la teva mare poc abans de fugir de mi. Durant uns quants dies vaig viure amb orgull la meva nova realitat interior: començava a deixar de ser un covard... (pàg. 223)
Elogio a Helena
  "Perfección para la ciudad es el valor de sus habitantes, para un cuerpo la belleza, para un alma la sabiduría, para una acción la virtud, para un pensamiento la verdad. Las cualidades contrarias a éstas implican imperfección. En un hombre, en una mujer, en un pensamiento, en una acción, en una ciudad, es preciso honrar con alabanzas lo que sea digno de alabanza y cubrir de censuras lo que sea censurable. [...] Y es obligación de un mismo hombre proclamar la verdad y refutar a los que censuran a Helena, mujer sobre la que ha llegado a ser concorde y unánime la opinión de la tradición poética y el significado de su nombre [...]
Por tanto, si el ojo de Helena originó en su alma deseo y pasión amorosa del cuerpo de Alejandro, ¿qué hay en ello de asombroso? Si el amor es un dios, ¿cómo hubiera podido resisitir y vencer el divino poder de los dioses quien es más débil que ellos? Si se trata de una enfermedad humana y de un error de la mente, no se ha de censurar como si fuera una culpa, sino se ha de considerar como una mala suerte. Y, en efecto, ella marchó a Troya, como se marchó, a causa de las insidias que padeció en su alma, no por voluntaria decisión de su espíritu; a causa de la inexorabilidad del amor, no por intrigas de su arte." GORGIAS, Elogio de Helena
Dobles parelles de Montse Banegas
Dobles parelles és la segona novel·la de Montse Banegas, escriptora d'origen flixenc, i llicenciada en Ciències Polítiques per la Universitat Autònoma de Barcelona. La novel·la explica la vida paral·lela de dos germans bessons, un noi, el Carles i una noia, la Mireia, que aparentment viuen amb una felicitat permanent: ella a Barcelona amb una bona feina, un marit perfecte, uns amics glamourosos i uns sopars gairebé diaris de grans gurmets. I el Carles, a Londres, on és professor a la Universitat, casat amb la Lauren, amb una casa amb jardí i molts amics. Un estiu a Barcelona, el Carles i la Mireia s'adonen que aquesta felicitat que aparentment tenen no és tal. Apareix  un personatge important a la novel·la, que és la mare dels bessons, vídua que ha sabut fer front a la soletat viatjant, sortint amb amigues i fent tot allò que no va poder fer quan el seu marit era viu. La mare serà clau per als dos personatges principals, perquè ajuda a un desenllaç totalment inesperat. El personatge que m'agrada menys de la novel·la és el Carles: el trobo immadur, incoherent i no sap ben bé el que vol; la Mireia s'enganya ella mateixa pensant que és feliç amb la vida que porta, però els dos, finalment, prenen la decisió que els ha de fer canviar de vida per sempre (sempre? L'autora sembla que no ho cregui així). És una novel·la que com la primera, Una dona incòmoda, enganxa de seguida i l'autora sap transmetre molt bé les emocions i tot el que senten els personatges, creant una empatia entre els personatges i els lectors.
Homes i ratolins de John Steinbeck 
Aquestes vacances de Nadal he tingut temps de llegir un llibre que m'ha impressionat força. Es tracta de la novel·la Homes i ratolins de John Steinbeck. L'acció se situa als Estats Units en el temps de la Gran Depressió i tracta de dos homes, sense vincles, solitaris, que es guanyen la vida amb pocs dòlars diaris anant pels ranxos, carregant gra i fent el que convingui. George és un home llest i viu i Lennie és un pobre dement que depèn del tot del seu amic. Els dos amics somien que algun dia tindran la seva pròpia terra i la seva pròpia granja, perquè ells no són com la resta dels homes que treballen com  ells: "Nosaltres som diferents. Nosaltres tenim un futur. Tenim amb qui parlar, qui es preocupi de nosaltres [...] tindrem una caseta i un parell de jornals de terra, una vaca i quatre porcs..". Però finalment, aquest desig queda truncat per un malaurat accident. La tendresa, l'amistat, la compassió, la resiliència, són alguns dels valors que marquen més la novel·la. El seu autor J. Steinbeck va  ser premi Nobel de literatura l'any 1962. Entre d'altres novel·les que va escriure destaquen: Els raïms de la ira i A l'Est de l'Edèn, totes tres portades al cinema.
 La poesia de Gerard Vergés: De cop comprenc que l'home és la memòria
Aquest llibre és fruit d'unes Jornades que es van realitzar a Cambrils durant el mes de juny de 2008 per glossar l'obra literària de Gerard Vergés i valorar  la seva importància i  la seva repercussió i influència. En aquestes jornades hi van participar poetes, escriptors i crítics de les Terres de l'Ebre i arreu de Catalunya com:  Sam Abrams, Zoraida Burgos, Tomàs Camacho, David Castillo, Jordi Cervera, Ramón García Mateos, Xavier Garcia, Alfredo Gavin, Albert Guiu, Neus Guixés, Rafael Haro, Josep Igual, Tere Izquierdo i Montse Castellà, Juan López-Carrillo, Maria-Josep Margalef Sagristà, Jesús Massip, Juan Ramón Ortega Ugena, Eugeni Perea Simón, Manuel Rivera Moral, Emili Rosales, Jaume Subirana.
 Va estar organitzat per l'aula de Poesia de la URV a Cambrils, vinculada amb l'Antena de Coneixement.
Els autors i les autores del llibre analitzen una a una la seva obra, organitzada en tres eixos: paisatge, home i temps, posant èmfasi al seu equilibri com a poeta, a la sobrietat a l'hora d'escriure, i a les influències de grans clàssics com: Virgili, Dante, Petrarca, Shakespeare; i d'autors com ausiàs March, Góngora, el Rector de Vallfogona; i autors del s. XX com Kavafis, Carles Riba, Pere Quart, Vicent andrés Estellés...
I ara si us plau, parlem de poesia.
No em toqueu Carles Riba i Pere Quart,
que els tinc a una fornícula de l'ànima
sempre amb un pom fidel de flors boscanes.
Fragants roses als clàssics: als llatins.
I a Jordi de Sant Jordi. I a Ausiàs,
que conec pam a pam, com el cos dolç
d'una dona estimada llargament,
com perfet hom sent tota la sabor..."
(Gerard Vergés)
 Traces
 
Traces és una publicació de la URV que reprodueix textos traduïts del Dr. Joaquim Mallafrè, professor de la mateixa Universitat i excel·lent traductor de l'anglès, que van des de la Ilíada, passant per S. Johnson, L. Stern, R. Graves, Kipling i Auden entre altres. Reprodueixo un fragment d'El llibre de la jungla de Rudyard Kipling
Cançó de Mowgli: Estranger entre els homes, estranger entre les bèsties.
"El grup dels homes està furiós. Em tiren pedres inomés diuen criaturades. La boca em sagna, la boca em sagna. Me'n vaig corrents. Enmig de la nit, enmig de la càlida nit, correu lleugers amb mi, germans. Deixarem la claror del poblat i anirem cap on baixa la lluna. Aigües del Wainganga, el grup dels homes m'ha fet fora. Jo no els he fet res de mal i tanmateix em tenen por. Per què? Així com Mang vola entre bèsties i ocells, així jo volo entre la jungla i poblat. Per què? Danso damunt la pell de Xere Kan, però tinc el cor oprimit. Tinc un tall al llavi, ferit amb les pedres que m'han tirat al poble, però tinc el cor lleuger perquè torno a la jungla. Per què? Totes dues coses em lluiten a dins com lluiten les serps a la primavera. Em surt aigua dels ulls i ric mentre em cau cara avall. Per què? Hi ha dos Mowglis en mi, però tinc la pell de Xere Kan sota els meus peus. Tota la jungla sap que he matat Xere Kan. Els ulls ben ben oberts, membres de la llopada! Aiaiai! Tinc el cor oprimit de les coses que no puc entendre."
Les magranes flamejants És nit; sola i plorosa diu la muller d'Alcides: –Oh Hera, gran deessa, atén-me, cor a cor, abans que a Zeus recaptin tes flaires exquisides i el seu esguard et volti de rierades d'or. Car t'és plaent de veure, en les suaus brandades, com tremen, com es lliuren els cossos matronals, i que les veus s'apaguin, de tan enamorades, i s'ompli de victòries el tàlem dels mortals. I sola presideixes, del cim de la claror, l'aürt de les mirades en lluita prest encesa, i ara t'arbores, ara t'ajeus en la peresa al cobri de la roda de neu del teu pagó. Allunya'm, protectora, les hores malastrugues: ma veu i mes petjades sols troben solitud, i la mateixa llàntia fa pobres pampallugues com si, per enyorança, li demanqués virtut. Aquelles nits enyoro d'enfosquiment tan clar, quan queien flors dels arbres que el ventijol despara, quan ell la cara meva prenia vers sa cara i el braç me'n queia, sense la força d'anusar. Encén el bell furor, oh Hera, amb ta mirada; que sigui aquest silenci batut per so rabent. La vella porta espera la seva revolada; mon cos demana els besos que ajupen com el vent. Alcides, en coIlir-me, dels braços meus digué que eren una garlanda d'amor, tota florida. Oh Hera, en sa tornada l'estrenyeria bé i fóra ma garlanda potent com una brida. I despullant, de dia, les hortes i el jardíns, en premi de les teves volences sobiranes, tos temples ornaria de flamejants magranes que ben ferides, llencen un xàfec de robins. Els fruits saborosos  de Josep Carner  Viatge a Ítaca de K. Kavafis
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d'aventures, ple de coneixences. Els Lestrígons i els Cíclops, l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis: són coses que en el teu camí no trobaràs, no, mai, si el pensament se't manté alt, si una emoció escollida et toca l'esperit i el cos alhora. Els Lestrígons i els Cíclops, el feroç Posidó, mai no serà que els topis si no els portes amb tu dins la teva ànima, si no és la teva ànima que els dreça davant teu.
Has de pregar que el camí sigui llarg. Que siguin moltes les matinades d'estiu que, amb quina delectança, amb quina joia! entraràs en un port que els teus ulls ignoraven; que et puguis aturar en mercats fenicis i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen, corals i nacres, mabres i banussos i delicats perfums de tota mena: tanta abundor com puguis de perfums delicats; que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes, per aprendre i aprendre dels que saben.
Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca. Has d'arribar-hi, és el teu destí. Però no forcis gens la travessia. És preferible que duri molts anys i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.
Ítaca t'ha donat el bell viatge. Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo. Res més no té que et pugui ja donar.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat. Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència, ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.
Lletra: Poema de Konstantinos Kavafis, traduït per Carles Riba
El quadern d'Aram de Maria Àngels Anglada 
Menyspreeu un estranger? Que us trobeu vosaltres, doncs, desterrats! Lluny dels vostres, tindreu temps d'aprendre el preu de l'exili. Si un estranger us omple d'or a mil llegües del vostre amor, que tot aquest or es torni cendra! NAHABED KUCAK (s. XV) En aquest llibre, Maria Àngels Anglada ens explica per mitjà del protagonista, Aram i la seva mare Marik, la deportació i l'assassinat de milers d'armenis a mans dels turcs. Els fets van tenir lloc a finals del segle XIX i va durar fins a l'any 1919. Aram i la seva mare van escapar de la mort perquè quan els turcs van arribar a la seva població estaven en un pelegrinatge a Narek. No van tenir tanta sort el seu pare, la seva àvia i les seves dos germanes que van morir sense que ningú no pogués fer res per ells. "Avui tornarem a emigrar cap a una ciutat desconeguda. L'amic de Van, que s'ha pogut reunir amb els seus, ens ha enviat una carta amb l'adreça i tot de Marsella: viurem a la Rue-Longue-des-Capucins, que no és gaire lluny del port. Això m'agrada. Diu que tindrem dues habitacions petites, una cuina i un balcó.També té assegurada la feina de cosir: l'empresa d'uniformes li paga la màquina i l'hi anirà descomptant del que guanyi, a poc a poc. Marik és molt valenta i ha trobat un bocí de somriure per dir-m'ho: -Estarem bé, Aram, ja ho veuràs. Trobarem amics de Van, i poter fins i tot alguns de Trebisonda. També hi ha una església grega i podràs cantar al cor." (pp.58-59)
Màgica Isabel Allende: La ciudad de las bestias 
"Alex sintió que se alargaban sus extremidades y un calor ardiente lo invadía por dentro. Se miró las manos y vio que eran dos patas terminadas en garras afiladas. Abrió la boca para llamar y un rugido temible brotó de su vientre. Se vio transformado en un felino grande, negro y lustroso: el magnífico jaguar macho que había visto en el patio de Mauro Carías. El animal no estaba en él, ni él en el animal, sino que los dos se fundían en un solo ser; ambos eran el muchacho y la fiera simultáneamente [...] Se supo poderoso, temible, solitario, invencible, el rey de la selva sudamericana. No había otro animal tan fiero como él". (pp.170-171)
"Nadia se elevó al cielo y por unos instantes perdió el miedo a la altura, que la había agobiado siempre. Sus poderosas alas de águila hembra a penas se movían; el aire frío la sostenía y bastaba el más leve movimiento para cambiar el rumbo o la velocidad del viaje. Volaba a gran altura, tranquila, indiferente, desprendida, observando sin curiosidad la tierra muy abajo." (pàg.171) "Se concentró en respirar: inhalar energía, sin pensar en la falta de oxígeno, exhalar su terror, relajarse, rechazar los pensamientos negativos que lo paralizaban. Puedo hacerlo, puedo hacerlo..., repitió. Poco a poco regresó a su cuerpo. Visualizó los dedos de sus pies y los fue relajando uno a uno, luego las piernas, las rodillas, las caderas, la espalda, los brazos hasta la punta de los dedos, la nuca, la mandíbula, los párpados. Ya podía respirar mejor. Dejó de sollozar. Ubicó el centro de sí mismo, un lugar rojo y vibrante a la altura del ombligo. Escuchó los latidos de su corazón. Sintió un cosquilleo en la piel, luego un calor por las venas, finalmente la fuerza regresó a su cuerpo, sus sentidos y su mente." (pp.224-225)
ALLENDE, I. (2002) La ciudad de las bestias, Plaza&Janés, Barcelona  
El festí de Babette d'Isak Dinesen 
"Mentre Philippa ajudava la senyora a posar-se múltiples capes de mocadors i bufandes sota l'abric de pell, el general va agafar la mà de Martine i la va mantenir dins de la seva molta estona sense dir res. Finalment va parlar: -He estat al vostre costat cada dia de la meva vida! -va dir- . Digueu-me que vós també ho sabíeu. -Sí, benvolgut germà -va dir Martine-, així era. -I digueu-me també que sabeu i compreneu que en el futur, mentre visqui, sempre seré amb vós -va continuar el general-. Cada nit m'asseuré a taula amb vós, com aquesta nit; no físicament, que no significa res, sinó en esperit. Perquè avui he après, estimada germana, que en el nostre bell món tot és possible. -Sí, estimat germà - va respondre Martine-, és així. En el nostre bell món tot és possible. Amb aquestes paraules es van separar. Quan la resta del grup finalment es van acomiadar i va marxar, havia deixat de nevar. El poble i els camps reposaven en una bellesa que no era d'aquest món, i al cel lluïen milions d'estels."
Isak Dinesen