"Les trobades intermitents al tren havien estat el preludi, no d'una bellíssima fuga, sinó, més aviat, d'absències prolongades. Així ens passa sovint amb persones que voldríem convertir en companyies més persistents, amb rostres i veus que hauríem pogut estimar, amb estrelles que núvols de grop ens amaguen.
La Laura i en Terence, però, sí que s'havien trobat per a un llarg temps. si havien tornat a coincidir a Londres, a Brussel·les, a Salzburg, no ho vaig pas esbrinar. Tampoc si la primera trobada al tren, la que jo havia provocat, havia estat de debò el començament, l'espurna de tot. M'agrada pensar que sí, encara que no hi havia hagut cap conversa, ni un sol mot, ni, m'havia semblat llavors, cap signe visible d'interès, llevat de la nostra altra marca d'humans, aquest germà petit de la paraula, el somriure..."
(ANGLADA, M.À. Pentagrames, dins de Nit de 1911)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada