Nit de 1911. Maria Àngels Anglada

Nit de 1911 és el darrer llibre que Maria Àngels Anglada publicà abans de morir (1999). És un recull de narracions on es fa present una vegada més el seu gust per la literatura clàssica, la poesia, la seva fina ironia i sobretot la manera de tractar els seus personatges. En la contraportada del llibre escriuen: "potser el millor llibre de Maria Àngels Anglada". No sé si és el millor perquè recordo Sandàlies d'escuma o El violí d'Auschwitz o el quadern d'Aram i la veritat és que em van agradar molt els tres.
Transcric un fragment de Nit de 1911, on el protagonista, Marc Antoni, militar i polític romà, amant de Cleopatra, es desperta del món de les ombres perquè encara el recorden, el reviuen, a través de la seva heroïcitat i escriuen sobre ell: Shakespeare, Kavafis... La mort no li arriba del tot perquè encara és viu a través de la literatura, retornant-li la seva grandesa:

L'inconegut s'havia deixat la porta només ajustada, amb el desig que l'empenyia a sortir. Entrà. Se sentia algú que respirava feixugament, ben adormit. Seguí el rastre de la claror, i, al fons, va penetrar en una habitació.[...] Hi havia dos taules, ben plenes de papers, no pas escampats, sinó tots ben posats, endreçats en petits pilots, com en el taller d'un llibreter. Eren plens de poemes, que semblaven diferents a cada pilot [...]

COM QUI ESTÀ PREPARAT DE FA TEMPS, AMB CORATGE,
DIGUES-LI ADÉU A AQUESTA ALEXANDRIA QUE FUIG.
COM QUI ESTÀ PREPARAT DE FA TEMPS, AMB CORATGE,
COM ESCAU A QUI LI FOU DADA UNA CIUTAT AIXÍ.

Com ho havia sabut, ell? Com podia saber-ho, com podia haver vist de debò la meva ciutat, no aquest fantasma d'ara, sense resplendor, sense l'antiga grandesa? I la meva ànima, el meu coratge, també l'havia sabut veure, Ell, aquell petit home que havia trobat en un carrer fosc, pobre, en qui no hauria endevinat ningú que era un dels escollits. Aquell home que ara, damunt d'un llit potser miserable, posseeix el cos de l'amor. Ell! M'ha despertat, m'ha fet reviure: ara podré tornar al descans tranquil, assossegat, sense por de les calúmnies, viuré perquè ell m'ha escrit: El déu abandona Antoni. (pp. 63-64)