La Colometa de La Plaça del Diamant:"Quan alguna vegada havia sentit: aquesta persona és de suro, no sabia què volien dir. Per mi, el suro era un tap. Si no entrava a l'ampolla, després d'haver-la destapada, l'aprimava amb un ganivet com si fes punta a un llapis. I el suro grinyolava. I costava de tallar perquè no era ni dur ni tou. I a l'últim vaig entendre què volien dir quan deien aquesta persona és de suro... perquè de suro, ho era jo. No perquè fos de suro sinó perquè em vaig haver de fer de suro. I el cor de neu. Em vaig haver de fer de suro per poder tirar endavant, perquè si en comptes de ser de suro amb el cor de neu, hagués estat, com abans, de carn que quan et pessigues et fa mal, no hauria pogut passar per un pont tan alt i tan estret i tan llarg." (cap. XXXIII)
El fantasma de Maria a Mirall Trencat:
"Qui ha foradat la soca qui ha lligat la tecla? Quin esglai la trompeta de fira quin esglai i sols a la casa xisclàvem d'alegria i corríem agafats de les mans i lligats a la xemeneia... Armanda! Les criatures ensorraran la teulada i la pluja entrarà ho trencares tot cavallet de cartó i baldufes ratllades... jo tinc a dins del pou la senyora de la casa de les nines amb un collaret fins als genolls amb una estrelleta clavada als cabells tornava del teatre...el coll se li tacà de sang... Oh, germà meu... jugàvem amb els ganivets i foradàvem les soques. Moltes nits vaig sortir al jardí i plantada davant del reixat t'esperava volia ser tu sentir el que tu senties quan sol per sempre... em vaig cansar de de cridar-te em vaig cansar de sentir-me cridar-te... el llorer marit meu fins a la mort clavada en una espina com una fulla..." (cap.IX tercera part)
1 comentari:
No era un poble, era un bosc. Les nenes havien sortit de casa seva per anar a collir la vidalba, algunes la rosella, algunes l’escardot morat, d’altres la rosa de bardissa... i no havien sabut sortir del bosc que havien hagut de travessar i el bosc se les havia quedades. Totes anaven vestides igual: faldilla vermella, cosset de floretes blaves i grogues amb el fons de la roba blau marí. Totes eren rosses, totes duien tirabuixons, totes tenien els ulls blaus, totes duien a la mà un pom de la flor que havien anat a collir. Així que es despertaven començaven a ballar i a voltar i voltar la soca d’un arbre, cadascuna el seu, tot cantant la cançó de la matinada. «De què viviu?» «De castanyes, de les que encara tenen la closca verda, llisa, amb una punxa de tant en tant.» (Viatges i flors, Mercè Rodoreda)
Publica un comentari a l'entrada