| Manifest del Correllengua 2008 Si no salvem la llengua, no salvarem el país, car és el nostre senyal d’identitat més clar i més contundent. Sense una llengua pròpia faria segles que estaríem completament assimilats. Per això anorrear la llengua catalana ha estat la pressió més forta que hem rebut de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. En democràcia, quan semblava més fàcil, els centralistes han vist una ocasió d’or de treure’ns la raó moral: contra Franco sí que valia la llengua catalana, però ara, que vivim al paradís de la democràcia, ja no cal, ens diuen, i si la volem preservar que sigui com un bé històric, com una relíquia, però sense interferir en la “lengua de todos los españoles”. És per tant imprescindible que emprem tots els mitjans, pacífics i democràtics, per salvar una llengua que està retrocedint molt de pressa; de fet, la llengua catalana ha ocupat àmbits, les darreres dècades, que mai abans havia ocupat i el nivell de coneixement del català ha augmentat espectacularment –uns avenços, per cert, que només es deuen a la nostra irreductible tossuderia-, però el seu ús no para de retrocedir i el mandat constitucional pel qual l’Estat està obligat a protegir-la no s’ha complert mai. Necessitem com a condició necessària la llei de Normalització Lingüística, però necessitem encara més que s’apliqui de fet. Necessitem també la innegociable unitat de la llengua catalana, perquè altrament els perjudicis lingüístics són immensos, per no esmentar com ens és de negatiu l’esmicolament del mercat, sobretot en el camp de l’ensenyament. És també imprescindible que la població catalana, de tots els Països Catalans, sigui conscient de què hi perd i què hi guanya en el debat tan desigual per la nostra supervivència. Des d’un punt de vista econòmic, fins i tot els empresaris estan alarmats el preu que s’ha de pagar per pertànyer a Espanya i com és d’irreversible el retrocés econòmic al qual estem empesos, a un nivell que no és equiparable a cap altre país de la Unió Europea: l’ofegament econòmic ja no és un fantasma sinó una realitat. Ens és imprescindible que el català sigui la llengua comuna de tots els catalans, vinguts de totes bandes del món, perquè només així construirem una societat justa i sense discriminacions. I per a tot això ens cal la independència. Una independència civilitzada, com la que tants altres països estan a punt de coronar en aquest segle XXI. I ens cal recuperar la dignitat i la personalitat pròpia. La Flama del Correllengua és un estendard davant del qual podem recordar qui som i podem expressar què volem. És a dir: que la Flama del Correllengua ens incita a ser homes i dones lliures, a decidir per nosaltres mateixos i a dissenyar el nostre propi futur. Isabel-Clara Simó  |
A la biblioteca municipal de Flix ha tingut lloc aquesta tarda una sessió de contes per a adults, basats en un contes de Mercè Rodoreda. Concretament han estat: "Aquella paret, aquella mimosa”, “La mainadera” i“Zerafina” de La meva Cristina i altres contes i “Viure al dia” de Semblava de seda i altres contes. Assumpta Mercader i Rosa Pou són les dos actrius que han donat vida a aquests personatges de la Rodoreda. Les mateixes actrius en una pàgina web opinen:
Aquest cap de setmana m'han regalat un llibre titulat El riu que parla, i tot i que encara no l'he acabat penjo la seua ressenya, perquè és un llibre que val la pena que conegueu. Són trenta narracions d'autores i autors ebrencs que amb els seus escrits ens evoquen el tema del nostre riu Ebre. Hi ha narracions intimistes, de paisatge, de gent, d'altres que expliquen històries que ben bé podrien ser reals, i d'altres que provoquen més d'un somriure. En destaco tres, No diré que t'estimo de Laura Mur, La pilota que es va endur el riu, d'Albert Guiu i El tren del somnis de Jordi Andreu.
Avui he llegit un article signat per la Carme Negrillo on explica l'experiència d'un seminari d'intercentres, dut a terme a la població tarragonina de Vila-seca, en el qual intenten reflexionar i experimentar diferents línies de treball en educació en valors i creixement personal i interpersonal, des d'infantil a Secundària.14 d'octubre: Educar per viure i conviure a l'escola (Carme Negrillo, URV)
18 de novembre: Nou currículum de llengües (Artur Noguerol, UAB)
3 de desembre: Què és la Pràctica reflexiva? (Carme Abril, ICE)
21 de gener: Escola inclusiva i grups cooperatius (Pere Pujolàs, Universitat de VIC)
16 de febrer: La construcció de l'escola intercultural inclusiva des de processos d'investigació-acció (Lidón Moliner, Universitat de Castelló)
DD.AA (2008), Ens entenem!, Eumo Editorial, VicEn aquest llibre hi trobareu sis curtes obres de teatre pensat per als alumnes nouvinguts de Secundària en procés d’aprendre la llengua catalana. Amb el teatre, els nois i noies desenvolupen la capacitat d’expressió i de comunicació i aprenen a usar la llengua.
La primera feina del professorat és fer que els alumnes entenguin el text i les situacions comunicatives que es presenten i una vegada l’han entès, passar a memoritzar les frases del personatge que interpretaran.
Són guions senzills, el nivell de llengua emprat és l’A2 segons el Marc Europeu comú de les llengües.
Els arguments de les obres són molt propers a la realitat de l’alumnat adolescent: conflictes generacionals, l’amistat d’una colla d’amics, la investigació sobre la desaparició d’una noia, el món del treball, la relació entre l’esforç i l’èxit, i el darrer sobre les diferències socials.
Tal com diuen en el pròleg “són històries que fan pensar, que permeten opinar i discutir sobre el comportament dels divesos personatges, fins i tot molts nois i noies es podran identificar amb algun personatge o amb alguna situació que han viscut.” (pp.8-9)
“CLARA: Ties, quina bona nota!
GERARD: Un deu ties, un deu! Sou unes empollones!
FARZANA: No, no, d’empollones, res, Ens ho hem treballat!
MARTA (remarcant molt les síl·labes): Tre-ball-i-temps!
BILAL: La millor nota del treball de llengua!
MARTA: Ho hem treballat molt! Ho hem viscut i ho hem escrit.”
(fragment del IV acte de Gustos nous, de Mercè Saure Seraña, pàg. 30)
