03 de juny 2008

Va bé una mica de poesia

Eixarm de la vida senzilla

És bo de seure a casa, en la penombra,
amb un llibre a les mans, no començat,
mentre el sol bat amb fúria defora
i tot deu incitar a la desmesura.
És bo reposar els ulls i el pensament
en els perfils més coneguts dels mobles
i sentir al lluny el brum dels automòbils
en què la gent va i ve desficiosa.
I és bo també d'assaborir els instants
de quietud total, perquè el silenci
és aigua de paraules que concreta
l'entrellat subtilíssim del poema.
És bo de viure en qualsevol moment,
a estones sol, d'altres en companyia,
bo i escoltant les veus que el pas dels anys
i un fosc impuls convertiran en himnes.

Les clares paraules
(Miquel Martí i Pol)

2 comentaris:

M.Pau ha dit...

Personalment, no m'agrada gaire la poesia... Però si hagués de recomanar a algú, quelcom bell, senzill, emocionant i evocador... no ho dubtaria: ELS FRUITS SABOROSOS!

Després de més de 10 anys ho recordo encara amb tant "gust"! Gràcies per donar-me a conèixer a Carner! Mai ho oblidaré...


Avui tot just pensava en albercocs ;-)
ELS ALBERCOCS I LES PETITES COLLIDORES

Diu Iris a Mirtila :
- Amiga , jo no sé...
¿ Tants d´albercocs li deixes
al vell albercoquer ?

- Oh Iris, prou m´agrada
menjar-ne pels camins
fent festa a la dolcesa
que em raja boca endins.

Però l´hivern arriba,
i vora el foc rabent
sentim a la teulada
ballar teules i vent.

I, bell atzar, la mare,
veient-nos entristits,
i com freguem els nassos
i con bufem els dits,

ens porta, riolera,
quan cau la neu a flocs,
un pot amb confitures
de préssecs o albercocs.

Josep Carner

Georgie ha dit...

Àngels, molt bo el poema de Martí i Pol.
La poesia en particular i la literatura en general són quan parlem de lletra bona no de qualsevol, bona, els missatges més humans que han escrit els humans (perdó per la redundància).
No es pot dir, a mi no m'agrada gaire la poesia, com no es pot dir a mi no m'agrada gaire l'arquitectura, com no es pot dir a mi no m'agrada gaire la pintura... s'ha de dir jo no he llegit poesia o no l'entenc, o passo d'ella...
Plató que era un poeta i filòsof (totes dues coses) ja volia deixar a les mans dels filòsofs els governs. Per què? doncs molt senzill el que diu Montilla, el que diu Patatero, el que diu Tontoi... en un llenguatge tan mediocre i insuls, ho dirien amb llenguatge intel.ligent els dominadors de la paraula i, ep, el més important amb més essència i profunditat.
És molt tantàlic dir que no t'agrada la poesia i després soltar el poema de Carner (molt infantil pel meu gust), tot i que ningú pot discutir la seva musicalitat i molt menys el lloc de clàssic que el poeta del cor quiet ocupa en el panorama literari català.
Si no t'agrada és que has llegit més de com a mínim cinc-cents poemes perquè tindràs una visió empírica del fet, adulta diria jo, cas contrari seria que no t'hi has posat perquè no l'entens massa, perquè et sembla barroc dir bellament allò prosaic que ens envolta o pel que sigui.
Un consell com diria el filòsof Adorno: Del que no saps millor no parlar-ne.
O com dic jo un poeta pot parlar de tot i calla un polític no sap parlar de tot i mai calla.
Estic disposat a discutir això amb qui sigui oralment o per escrit.
A mi m'encanta la poesia, la filosofia, la claredat d'exposicions amanida amb un toc d'estètica de llenguatge, forma i fons vaja, molt bona forma i molt bon fons,poesia i filosofia lligades amb el fil més bell que existeix, la paraula.
Sí ja sé que Plató no volia els poetes a la seva república, però això òbviament ho he eliminat, perquè Plató dubtava del món real com a únic, i li feien enveja aquells que traduien el més enllà amb el ganivet dolç dels mots i amb la mirada clara dels mísitcs.
També sé que Plató el diví era un crack i que la meva crítica o visió ha estat gratuïta. Tot i que penso (quin atreviment) que Plató quan va dir això, ho va fer perquè maleïa la seva part més lírica, havia escapat de la caverna i no ho soportava perquè els altres no l'entenien i, això el feia desdir-se de què era, això és, un poeta pensant o un pensador líric.
Sense poesia, sense literatura, sense art... què seríem? ho diré, lectors de Bucai, del Codi da Vinci o miraríem Ventdelplà pensant-nos que mirem una gran cosa.
Poesia necessària com el pa de cada dia.
Va molt bé que la poesia la reconeguin els que no l'entenen o passen d'ella i més encara que els que la escrivim la defensem amb ungles, esperit i sobretot paraules, paraules, paraules... com deia aquell príncep danés tan tendre.




A. Guiu