Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poesia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poesia. Mostrar tots els missatges

21 de març 2011

Per celebrar el Dia mundial de la poesia, una d'Albert guiu


La tarda avui té el teu rostre,
una cara plena de neguits de viure
que té tons del cel que miro.
Et veig somrient a les albades
que et cosiren el cor de nena,
somrius, i jo somric amb tu.

La tarda avui és molt bnica
talment el teu rostre jovenívol
que un dia va ser llibertat d'au
i amor de carn i esperit per les ribes d'un riu foll
de passió per totes les teves nueses,
avui el riu s'atreveix a parlar-te
ho fa amb signes que humitegen un paper
amb l'aigua febril que et pensa.

 La tarda avui té el sabor
d'uns llavis de dona,
maduixes plaents que es confonen
com miratges d'ocells
amb els meus ulls que et pensen
mentre arxives records
contemplant un riu que et creua.

La tarda és tu i tu ets la tarda,
respiro i l'aire vola a les ales
d'una papllona de colors
vrs la teva mirada que llegeix versos
i en els colors de la missatgera
intueixes que voldria
mirar-me la tarda en els reflexos
del teu mirr de mil i un color bells,
de mil i una nit desitjades.

GUIU, A. (2008) L'himne d'aquest matí, Aeditors, El Perelló

17 de novembre 2010

Quiero hacer contigo lo que la primavera hace con los cerezos. Pablo neruda

Juegas todos los días con la luz del universo.
Sutil visitadora, llegas en la flor y en el agua.
Eres más que esta blanca cabecita que aprieto
como un racimo entre mis manos cada día.

A nadie te pareces desde que yo te amo.
Déjame tenderte entre guirnaldas amarillas.
Quién escribe tu nombre con letras de humo entre las estrellas del sur?
Ah déjame recordarte cómo eras entonces, cuando aún no existías.

De pronto el viento aúlla y golpea mi ventana cerrada.
El cielo es una red cuajada de peces sombríos.
Aquí vienen a dar todos los vientos, todos.
Se desviste la lluvia.

Pasan huyendo los pájaros.
El viento. El viento.
Yo sólo puedo luchar contra la fuerza de los hombres.
El temporal arremolina hojas oscuras
y suelta todas las barcas que anoche amarraron al cielo.

Tú estás aquí. Ah tú no huyes.
Tú me responderás hasta el último grito.
Ovíllate a mi lado como si tuvieras miedo.
Sin embargo alguna vez corrió una sombra extraña por tus ojos.

Ahora, ahora también, pequeña, me traes madreselvas,
y tienes hasta los senos perfumados.
Mientras el viento triste galopa matando mariposas
yo te amo, y mi alegría muerde tu boca de ciruela.

Cuanto te habrá dolido acostumbrarte a mí,
a mi alma sola y salvaje, a mi nombre que todos ahuyentan.
Hemos visto arder tantas veces el lucero besándonos los ojos
y sobre nuestras cabezas destorcerse los crepúsculos en abanicos girantes.

Mis palabras llovieron sobre ti acariciándote.
Amé desde hace tiempo tu cuerpo de nácar soleado.
Hasta te creo dueña del universo.
Te traeré de las montañas flores alegres, copihues,
avellanas oscuras, y cestas silvestres de besos.

Quiero hacer contigo
lo que la primavera hace con los cerezos.
( de Veinte poemas de amor y una canón desesperada)

Pedro Salinas y La voz a tí debida


Perdóname por ir así buscándote
tan torpemente, dentro
de ti.
Perdóname el dolor, alguna vez.
Es que quiero sacar
de ti tu mejor tú.
Ese que no te viste y que yo veo,
nadador por tu fondo, preciosísimo.
Y cogerlo
y tenerlo yo en alto como tiene
el árbol la luz última
que le ha encontrado al sol.
Y entonces tú
en su busca vendrías, a lo alto.
Para llegar a él
subida sobre ti, como te quiero,
tocando ya tan só1o a tu pasado
con las puntas rosadas de tus pies,
en tensión todo el cuerpo, ya ascendiendo
de ti a ti misma.
Y que a mi amor entonces le conteste
la nueva criatura que tú eras.

19 d’abril 2010

La mer, la mer toujours recommencée




Le cimetière marin

Ce toit tranquille, où marchent des colombes,
Entre les pins palpite, entre les tombes;
Midi le juste y compose de feux
La mer, la mer, toujours recommencée
O récompense après une pensée
Qu'un long regard sur le calme des dieux!

Quel pur travail de fins éclairs consume
Maint diamant d'imperceptible écume,
Et quelle paix semble se concevoir!
Quand sur l'abîme un soleil se repose,
Ouvrages purs d'une éternelle cause,
Le temps scintille et le songe est savoir.

Stable trésor, temple simple à Minerve,
Masse de calme, et visible réserve,
Eau sourcilleuse, Oeil qui gardes en toi
Tant de sommeil sous une voile de flamme,
O mon silence! . . . Édifice dans l'âme,
Mais comble d'or aux mille tuiles, Toit!

Temple du Temps, qu'un seul soupir résume,
À ce point pur je monte et m'accoutume,
Tout entouré de mon regard marin;
Et comme aux dieux mon offrande suprême,
La scintillation sereine sème
Sur l'altitude un dédain souverain.

Comme le fruit se fond en jouissance,
Comme en délice il change son absence
Dans une bouche où sa forme se meurt,
Je hume ici ma future fumée,
Et le ciel chante à l'âme consumée
Le changement des rives en rumeur.

Beau ciel, vrai ciel, regarde-moi qui change!
Après tant d'orgueil, après tant d'étrange
Oisiveté, mais pleine de pouvoir,
Je m'abandonne à ce brillant espace,
Sur les maisons des morts mon ombre passe
Qui m'apprivoise à son frêle mouvoir.

L'âme exposée aux torches du solstice,
Je te soutiens, admirable justice
De la lumière aux armes sans pitié!
Je te tends pure à ta place première,
Regarde-toi! . . . Mais rendre la lumière
Suppose d'ombre une morne moitié.

O pour moi seul, à moi seul, en moi-même,
Auprès d'un coeur, aux sources du poème,
Entre le vide et l'événement pur,
J'attends l'écho de ma grandeur interne,
Amère, sombre, et sonore citerne,
Sonnant dans l'âme un creux toujours futur!

Sais-tu, fausse captive des feuillages,
Golfe mangeur de ces maigres grillages,
Sur mes yeux clos, secrets éblouissants,
Quel corps me traîne à sa fin paresseuse,
Quel front l'attire à cette terre osseuse?
Une étincelle y pense à mes absents.

Fermé, sacré, plein d'un feu sans matière,
Fragment terrestre offert à la lumière,
Ce lieu me plaît, dominé de flambeaux,
Composé d'or, de pierre et d'arbres sombres,
Où tant de marbre est tremblant sur tant d'ombres;
La mer fidèle y dort sur mes tombeaux!

Chienne splendide, écarte l'idolâtre!
Quand solitaire au sourire de pâtre,
Je pais longtemps, moutons mystérieux,
Le blanc troupeau de mes tranquilles tombes,
Éloignes-en les prudentes colombes,
Les songes vains, les anges curieux!

Ici venu, l'avenir est paresse.
L'insecte net gratte la sécheresse;
Tout est brûlé, défait, reçu dans l'air
A je ne sais quelle sévère essence . . .
La vie est vaste, étant ivre d'absence,
Et l'amertume est douce, et l'esprit clair.

Les morts cachés sont bien dans cette terre
Qui les réchauffe et sèche leur mystère.
Midi là-haut, Midi sans mouvement
En soi se pense et convient à soi-même
Tête complète et parfait diadème,
Je suis en toi le secret changement.

Tu n'as que moi pour contenir tes craintes!
Mes repentirs, mes doutes, mes contraintes
Sont le défaut de ton grand diamant! . . .
Mais dans leur nuit toute lourde de marbres,
Un peuple vague aux racines des arbres
A pris déjà ton parti lentement.

Ils ont fondu dans une absence épaisse,
L'argile rouge a bu la blanche espèce,
Le don de vivre a passé dans les fleurs!
Où sont des morts les phrases familières,
L'art personnel, les âmes singulières?
La larve file où se formaient les pleurs.

Les cris aigus des filles chatouillées,
Les yeux, les dents, les paupières mouillées,
Le sein charmant qui joue avec le feu,
Le sang qui brille aux lèvres qui se rendent,
Les derniers dons, les doigts qui les défendent,
Tout va sous terre et rentre dans le jeu!

Et vous, grande âme, espérez-vous un songe
Qui n'aura plus ces couleurs de mensonge
Qu'aux yeux de chair l'onde et l'or font ici?
Chanterez-vous quand serez vaporeuse?
Allez! Tout fuit! Ma présence est poreuse,
La sainte impatience meurt aussi!

Maigre immortalité noire et dorée,
Consolatrice affreusement laurée,
Qui de la mort fais un sein maternel,
Le beau mensonge et la pieuse ruse!
Qui ne connaît, et qui ne les refuse,
Ce crâne vide et ce rire éternel!

Pères profonds, têtes inhabitées,
Qui sous le poids de tant de pelletées,
Êtes la terre et confondez nos pas,
Le vrai rongeur, le ver irréfutable
N'est point pour vous qui dormez sous la table,
Il vit de vie, il ne me quitte pas!

Amour, peut-être, ou de moi-même haine?
Sa dent secrète est de moi si prochaine
Que tous les noms lui peuvent convenir!
Qu'importe! Il voit, il veut, il songe, il touche!
Ma chair lui plaît, et jusque sur ma couche,
À ce vivant je vis d'appartenir!

Zénon! Cruel Zénon! Zénon d'Êlée!
M'as-tu percé de cette flèche ailée
Qui vibre, vole, et qui ne vole pas!
Le son m'enfante et la flèche me tue!
Ah! le soleil . . . Quelle ombre de tortue
Pour l'âme, Achille immobile à grands pas!

Non, non! . . . Debout! Dans l'ère successive!
Brisez, mon corps, cette forme pensive!
Buvez, mon sein, la naissance du vent!
Une fraîcheur, de la mer exhalée,
Me rend mon âme . . . O puissance salée!
Courons à l'onde en rejaillir vivant.

Oui! grande mer de délires douée,
Peau de panthère et chlamyde trouée,
De mille et mille idoles du soleil,
Hydre absolue, ivre de ta chair bleue,
Qui te remords l'étincelante queue
Dans un tumulte au silence pareil

Le vent se lève! . . . il faut tenter de vivre!
L'air immense ouvre et referme mon livre,
La vague en poudre ose jaillir des rocs!
Envolez-vous, pages tout éblouies!
Rompez, vagues! Rompez d'eaux réjouies
Ce toit tranquille où picoraient des focs!

Paul Valery


20 de març 2010

Espiga, de Berna Blanch


El passat divendres a l'Ajuntament d'Ascó es va presentar el llibre Premi de poesia Joan Perucho Vila d'Ascó, 2009. El seu autor, Berna Blanch, és un home valencià, que ha vist publicada la seva poesia moltes vegades ja, en diferents premis i aquesta vegada ha estat amb aquest excel·lent poemari titulat Espiga. La presentació va anar a càrrec de Miquel Esteve, escriptor ja reconegut de Móra la Nova. Féu una esplèndida i original presentació perquè després d'explicar la gran qualitat d'aquesta obra, llegí algunes de les poesies del llibre amb el Clar de lluna de Beethoven, de fons.

Reprodueixo alguns dels seus versos, que em van agradar més:


Plou i el so de les gotes
es multiplica en els espills
infinits de la terra.

Plou una llum esmortida
i s'encercla l'instant
condemnat a repetir-se.

Plou l'olor del silenci
en els llavis profunds de l'argila.

____________________


Des del vidre estret de la finestra
no hi ha més camí que el cel.
Jo no vull poemes morts
pisatges del record,
vull collir metàfores,
pouar dels núvols
lletres oblidades en l'aire.


Des del vidre de la finestra
vul sentir el pes
de l'oronella en els meus ulls,
el tacte en les mans que s'obrin buides.

També es van presentar el llibre Premis de narrativa breu per a joves vila d'Ascó, 2009 d'Àngels Montaña, Glòria Montaña, Lídia domènech i Joan Montaña, que va anar a càrrec de Montse Nicolau i el premi de Narrativa, Àngel de pedra de l'escriptora Rosa Pagès.

05 de març 2010

Teresa Jassà. Eixam de poemes

Aquests dies he llegit per primera vegada aquesta autora del Matarranya, Teresa Jassà, que va viure entre els anys 1928 i 2000. Sobretot va ser coneguda per la seva obra plàstica i també per la seva col·laboració en la vida cultural i política de Calaceit i de la comarca.
En les últimes dècades de la seva vida, començà a escriure. "La seva obra parla sobretot de la necessitat d'enteniment entre les persones per construir un món millor i el desig de llibertat per a les generacions futures, lluny dels horrors de la guerra i la postguerra que li havien robat la infància i la joventut" (Mercè Gimeno en la presentació).
En aquest poemari, Eixam de poemes, l'autora ja ens adverteix al començament: "Els meus versos/ no són cerebralistes./ Han nascut/ cabdellant pensaments/al batement del cor". Fa servir una llengua planera, amb versos senzills que ens parlen de jocs de la infantesa, de la guerra, de la seva llengua, de la democràcia, del desig de diàleg...
La imatge de la portada és una obra de la mateixa autora, titulada El barco (1968) amb la qual homenatjà la poesia de Federico García Lorca.

TEMPS NOUS

"Vam trencar les cadenes
i fins i tot els cordellets.
Crits d'alegria
omplin los nostres dies,
dilueixen amb goig
les fosquedats pretèrites.
-"Oblideu."
-"OBLIDEU!"
- Oblidar?...Millor.
Com sempre
perdonem
des de la nítida memòria."

21 de febrer 2010

Caminant diumenge


L’AMETLLER FLORIT

A mig aire de la serra
veig un ametller florit:
Déu te guard, bandera blanca,
dies ha que t’he delit!
Ets la pau que s’anuncia
entre sol, núvols i vents…
no ets encara el millor temps,
però en tens tota l’alegria.

Joan Maragall i Gorina

01 de febrer 2010


Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,
què més ens podeu dar en una altra vida?

Però estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m'heu donat, Senyor, i el cor
que s'hi mou sempre... i temo tant la mort!

Amb quins altres sentits me'l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l'eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué "-Atura't"
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l'entenc, Senyor, jo, que voldria
aturar a tants moments de cada dia
per fe'ls eterns a dintre del meu cor!...
O és que aquest "fer etern" és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
Fóra, només, l'ombra del temps que passa,
i la ilïlusió del lluny i del a prop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal:
aquesta terra, amb tot lo que s'hi cria,
és ma pàtria, Senyor: i no podria
ésser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s'atura,
me'n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles,
i encara allí voldria ésser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà'ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n'hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s'acluquin aquests ulls humans,
obriu-me'n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia'm la mort una major naixença!

Cant Espiritual (Joan Maragall)

10 de novembre 2009

Nit de pluja a alta hora


"L'aigua, magníficament,
dringa, degota i regala
(la pluja dóna entenent
que cau amb el cor content;
així el meu, mentre la sent,
no té por de cosa mala).

Si jo sentir-la no vull,
un llibre me'n distrauria;
cuitós, el llibre m'acull.
Però si, las o curull,
m'estic de girar-li el full,
la pluja em fa companyia.

Cadascú dorm en son llit
sinó jo, que vetllo encara
mentre l'aigua, en son delit,
puny a tot arreu la nit.
Quin goig! El mal esperit
s'ennuega d'aigua clara."

Josep Carner, El tomb de l'any

08 de febrer 2009

Queda prohibido

¿Qué es lo verdaderamente importante?,
busco en mi interior la respuesta,
y me es tan difícil de encontrar.

Falsas ideas invaden mi mente,
acostumbrada a enmascarar lo que no entiende,
aturdida en un mundo de irreales ilusiones,
donde la vanidad, el miedo, la riqueza,
la violencia, el odio, la indiferencia,
se convierten en adorados héroes,
¡no me extraña que exista tanta confusión,
tanta lejanía de todo, tanta desilusión!.

Me preguntas cómo se puede ser feliz,
cómo entre tanta mentira puede uno convivir,
cada cual es quien se tiene que responder,
aunque para mí, aquí, ahora y para siempre:

Queda prohibido llorar sin aprender,
levantarme un día sin saber qué hacer,
tener miedo a mis recuerdos,
sentirme sólo alguna vez.

Queda prohibido no sonreír a los problemas,
no luchar por lo que quiero,
abandonarlo todo por tener miedo,
no convertir en realidad mis sueños.

Queda prohibido no demostrarte mi amor,
hacer que pagues mis dudas y mi mal humor,
inventarme cosas que nunca ocurrieron,
recordarte sólo cuando no te tengo.

Queda prohibido dejar a mis amigos,
no intentar comprender lo que vivimos,
llamarles sólo cuando los necesito,
no ver que también nosotros somos distintos.

Queda prohibido no ser yo ante la gente,
fingir ante las personas que no me importan,
hacerme el gracioso con tal de que me recuerden,
olvidar a todos aquellos que me quieren.

Queda prohibido no hacer las cosas por mí mismo,
no creer en mi dios y hallar mi destino,
tener miedo a la vida y a sus castigos,
no vivir cada día como si fuera un último suspiro.

Queda prohibido echarte de menos sin alegrarme,
odiar los momentos que me hicieron quererte,
todo porque nuestros caminos han dejado de abrazarse,
olvidar nuestro pasado y pagarlo con nuestro presente.

Queda prohibido no intentar comprender a las personas,
pensar que sus vidas valen más que la mía,
no saber que cada uno tiene su camino y su dicha,
sentir que con su falta el mundo se termina.

Queda prohibido no crear mi historia,
dejar de dar las gracias a mi familia por mi vida,
no tener un momento para la gente que me necesita,
no comprender que lo que la vida nos da, también nos lo quita.

Alfredo Cuervo Barrero


07 de novembre 2008

"Y cuando ella me hable
de un cielo oscuro, de un paisaje blanco,
recordaré
estrellas que no vi, que ella miraba,
y nieve que nevaba allá en su cielo.
Con la extraña delicia de acordarse
de haber tocado lo que no toqué
sino con esas manos que no alcanzo
a coger con las mías, tan distantes."


Pedro Salinas, La voz a tí debida (fragment)

26 d’octubre 2008

Inspirat molt vagament en Hölderlin

Vénen i van les ones de la mar
i en el seu si profund el meu cor nego,
l'ànima nego, nego el pensament.

Considero en silenci el meu destí,
i el cant s'acaba sempre en desencant.
Només quan era noi el món brunzia
com un eixam d'abelles. De bon grat
tornaria a la mar de la infantesa;
perquè Déu ha ancorat la melangia
-com un navili d'ombra- al pit de l'home.

Rieu-vos-en, amics tant com vulgueu.
¿És que no pot el pensament tornar
-com les onades- a l'antiga platja?

(Long play per a una ànima trista, Gerard Vergés)

26 de setembre 2008

Una de poesia


Sabria algú dir-me què és la bellesa?
Aleshores, un silenci del color de les meravelles
respon callat amb un crit immensament bonic,
la mudesa vesteix els meus ulls de llums,
són fanals que enlluernen i cremen amb grocs
esplèndids, fugaçment eterns i lleugers;
tot s'eleva per art i gràcia de la dolçor
més elegant que mai hagi presagiat,
penso en un mar nocturn i capto l'instant sublim
d'entendre que sé la resposta.

Albert Guiu, L'himne d'aquest matí

25 d’agost 2008

L'arbre de l'amistat de Jorge Luis Borges















Avui Mari Pau m'ha enviat aquest text de Borges titulat El árbol de la amistad que m'ha agradat molt i voldria compartir amb vosaltres:


Existen personas en nuestras vidas que nos hacen felices
por la simple casualidad de haberse cruzado en nuestro camino.
Algunas recorren el camino a nuestro lado, viendo muchas lunas pasar,
mas otras apenas vemos entre un paso y otro.
A todas las llamamos amigos y hay muchas clases de ellos.

Tal vez cada hoja de un árbol caracteriza uno de nuestros amigos.
El primero que nace del brote es nuestro amigo papá y nuestra amiga mamá,
que nos muestra lo que es la vida.
Después vienen los amigos hermanos,
con quienes dividimos nuestro espacio para que puedan florecer como nosotros.
Pasamos a conocer a toda la familia de hojas a quienes respetamos y deseamos el bien.

Mas el destino nos presenta a otros amigos,
los cuales no sabíamos que irían a cruzarse en nuestro camino.
A muchos de ellos los denominamos amigos del alma, de corazón.
Son sinceros, son verdaderos.
Saben cuando no estamos bien, saben lo que nos hace feliz.

Y a veces uno de esos amigos del alma estalla en nuestro corazón
y entonces es llamado un amigo enamorado.
Ese da brillo a nuestros ojos, música a nuestros labios, saltos a nuestros pies.
Mas también hay de aquellos amigos por un tiempo,
tal vez unas vacaciones o unos días o unas horas.
Ellos acostumbran a colocar muchas sonrisas en nuestro rostro,
durante el tiempo que estamos cerca.

Hablando de cerca, no podemos olvidar a amigos distantes,
aquellos que están en la punta de las ramas
y que cuando el viento sopla siempre aparecen entre una hoja y otra.
El tiempo pasa, el verano se va, el otoño se aproxima y perdemos algunas de nuestras hojas,
algunas nacen en otro verano y otras permanecen por muchas estaciones.
Pero lo que nos deja más felices es que las que cayeron continúan cerca,
alimentando nuestra raíz con alegría.
Son recuerdos de momentos maravillosos de cuando se cruzaron en nuestro camino.

Te deseo, hoja de mi árbol, paz, amor, salud, suerte y prosperidad.
Simplemente porque cada persona que pasa en nuestra vida es única.
Siempre deja un poco de sí y se lleva un poco de nosotros.

Habrá los que se llevarán mucho,
pero no habrán de los que no nos dejarán nada.
Esta es la mayor responsabilidad de nuestra vida
y la prueba evidente de que dos almas no se encuentran por casualidad.

Gràcies Mari Pau.

21 de juliol 2008

L'himne d'aquest matí


Aquests dies d'estiu he tingut el plaer de llegir aquest llibre de poesia d'Albert Guiu. És un llibre de paisatges, d'amistat, d'enamorament, d'amor.
M'agrada la seua sinceritat, les seues imatges, em transmeten unes emocions molt vives, molt sentides. Hi ha molts poemes que destacaria: Mentre neva, Carta d'amor del Sol a la Neu, L'Ebre, Algú sap, Sabria algú dir-me què és la bellesa?
Perquè en feu un tastet si no l'heu llegit, transcric L'Ebre:


D'aigües majúscules és el teu vestir,

de profunditats màgiques el teu esperit,

d'infinits mullats el teu camí,

d'amor de caminants el teu color,

de somnis de pescadors el teu interior,

de jocs d'infants el teu imaginari,

de besos d'amants els teus sospirs,

de versos de poetes el teu idioma,

de cançons de trobadors els teus xiuxiueigs,

de guerres fraticides la teva història,

de clams de dolor la teva foscor,

de dos idiomes la teva llengua,

de més de cent pobles el teu viatge,

de nostàlgies líriques el teu ressò,

de crits d'un poble la teva defensa,

d'ombres de dona nua els teus reflexos,

de verdor d'olives el teu fruit,

de rojos de roselles la teva sang,

de dolçor de préssec el teu alè,

de crits d'arrossaires la teva força,

de l'hora de les cireres els teus abraços,

de pagesos hivernals els teus cabells blancs,

de recs d'amor les teves terres,

de camins de carro les teves vores,

de boines de llibertat el teu cos,

de fulles de tardor la teva catifa,

de pals ensabonats la teva rialla,

de rems veloços el teu orgull,

d'argent d'escames els teus indígenes,

de silurs famolencs les teves dents,

de boires d'albada els teus matins,

d'invisibles fums les teves pors,

de carícies de muses les teves màgies,

de barques belles les teves tradicions,

de tractors carregats els teus somnis,

de deixalles grogues la teva malaltia,

de suport dels pobles la teva cura,

de pell de fadrina el teu tacte,

de mans alçades la teva defensa,

de veus de llaguters la teva agenda,

de llaguts carregats les teves dates antigues,

de mossades de clotxes les teves amistats,

de bodegó de fruits la teva sentor,

de rels de vinya el teu pòsit,

de color d'oli la teva inspiració,

d'ametllers en flor el teu somiqueig,

de pluges germanes els teus fills,

de braços que remen el teu horitzó,

d'un futur sa la teva esperança,

d'amor incondicional dels teus habitants

la teva condició de riu amat.

GUIU, A. (2008) L'himne d'aquest matí, Aeditors, El Perelló

03 de juny 2008

Va bé una mica de poesia

Eixarm de la vida senzilla

És bo de seure a casa, en la penombra,
amb un llibre a les mans, no començat,
mentre el sol bat amb fúria defora
i tot deu incitar a la desmesura.
És bo reposar els ulls i el pensament
en els perfils més coneguts dels mobles
i sentir al lluny el brum dels automòbils
en què la gent va i ve desficiosa.
I és bo també d'assaborir els instants
de quietud total, perquè el silenci
és aigua de paraules que concreta
l'entrellat subtilíssim del poema.
És bo de viure en qualsevol moment,
a estones sol, d'altres en companyia,
bo i escoltant les veus que el pas dels anys
i un fosc impuls convertiran en himnes.

Les clares paraules
(Miquel Martí i Pol)

20 d’abril 2008

Feliç dia de Sant Jordi


Les ungles són deu fades que somien mil roses,
els dits deu espases que maten mil dracs,
els braços dos columnes que sostenen una llegenda,
la ment una enamorada de mil llibres,
els ulls dos fars que tot ho enlluernen
amb focs d'artifici on es grava l'amor,
el cos una escultura que batega
per un immortal bes de princesa,
el cor escriu a l'invisible full dels sospirs
versos per commemorar una data
amb regust de lletres i sentor vermella de flor.

ALBERT GUIU

22 de febrer 2008

Vicent Andrés Estellés

Aquesta setmana El Gust per la Lectura ha estat dedicat a la poesia de Vicent Andrés Estellés. La professora Glòria Mas comentà alguns dels poemes de l'autor valencià, un poeta de cultura popular i a la vegada de cultura culta. La seua obra gira a l'entorn del jo líric, amb dos grans pols d'atracció: l'amor i la mort. I aquest jo està situat dins d'uns cercles de protecció que es repeteixen al llarg de la seua poesia: la família, el poble i la rodalia.
Transcric un fragment del seu poema Demà serà una cançó

Animal de records, lent i trist animal,
ja no vius, sols recordes, ja no vius, sols recordes
haver viscut alguna volta en alguna banda.
Felicitat suprema l'hora d'escriure els versos.
No els versos estellats, apressats, que escrivies,
sinó els versos solemnes -solemnes?- del record.