L'Hora del cafè

Aquest curs 2010 /2011 hem continuat fent l'Hora del Cafè per a les famílies, però ja no solament a l'escola de Gandesa tal com vam fer el curs passat, sinó que ho hem pogut oferir a totes les AMPA que s'hi han interessat. L'hora del cafè és un espai de tertúlia, acompanyat d'un cafè i unes pastes on dinamitzem un tema i les mares i els pares poden reflexionar d'allò que més els interessa sobre l'educació dels seus fills i filles. Alguns dels temes que estem parlant enguany són sobre  intel·ligències múltiples, educació emocional, l'organització d'un AMPA, com ajudar els nostres fills i filles a estudiar, Internet Segura... Es crea un ambient molt participatiu i d'interacció tant amb nosaltres les formadores com amb la resta de pares i mares. Les AMPA que hi estan participant enguany són les de l'escola de Flix, Vinebre, la Torre, Garcia, Miravet, Benissanet, Gandesa, Prat de Comte i Batea.

Biblioteca de l'Escola de Flix (31.1.11)

LIFE IN DAY

El passat dia 27 de gener van penjar a Youtube part del documental Life in day que està dirigint Kevin McDonald i Ridley Scott. Aquest projecte consistia a demanar als usuaris de Youtube que pengessin al conegut portal un vídeo relacionat amb la seva vida diària. Van ser 80000 vídeos amb més de 4500 hores de filmacions les que van rebre de més de 192 països del món, de les qual se'n van escollir 300, i 3 de les quals són de catalans.
Aquesta que penjo és una mostra de les escollides on surt part d'una tradició catalana.

Web Educació compensatòria del País Valencià

Pàgina web d'un mestre de la Vall d'Uixó  titulada Educació compensatòria on explica les Jornades de Compensatòria que s'han organitzat els dos darrers cursos des del Seminari que porta el mateix nom. La primera va tractar sobre  Estratègies, mesures i actuacions que faciliten la progressiva incorporació de l'alumnat nouvingut (2009); i la segona  Aprendre junts per viure junts (2010) i va comptar amb la presència d'Auxiliadora Sales i Ramon Flecha. A  part de les jornades també podem trobar un banc de recursos d'aprenentatge cooperatiu, enllaços a blocs molt interessants, un apartat de Competències Bàsiques, Tècniques d'aprenentatge cooperatiu, entre d'altres coses. Molt útils totes per consultar i trobar material.
El lema de la pàgina principal:
“Sense cooperació dels seus membres la societat no pot sobreviure, i la societat d' homes i dones ha sobreviscut ja que la cooperativitat dels seus membres ha fet possible la supervivència... No va ser un individu avantatjat aquí i allà qui va fer allò, sinó el grup”
(Ashely Montagu, 1965).

Reflexió sobre l’educació intercultural en el context escolar. Pilar Ugidos

La companya i amiga Pilar Ugidos m'ha enviat aquest article que ha publicat a la revista electrònica Fer escola a Barcelona sobre la interculturalitat en el context escolar. Val la pena tenir-lo en compte:

Fa temps, quan es començava a parlar d’educació intercultural, s’havia d’aclarir que no anava adreçada únicament als alumnes de les cultures minoritzades, ni tampoc, en exclusiva als centres amb alumnat d’origen estranger. Afortunadament, avui tothom està d’acord amb la idea que l’educació intercultural va adreçada a tot l’alumnat i que són els centres més homogeneïtzats, des del punt de vista cultural, els que més haurien d’incidir-hi. Desenvolupar la competència intercultural és necessari per a tot l’alumnat, ja que tots han d’aprendre a viure junts en una societat cada vegada més plural i complexa.

Comparteixo la visió que atorga a l’educació intercultural la finalitat d’aconseguir una societat més igualitària i justa, sense exclosos ni conflictes greus derivats de visions estereotipades, de prejudicis, i capaç de respectar la diversitat cultural interna, pròpia d’un món en procés de globalització. A més, segons les orientacions vigents del Consorci d’Educació de Barcelona per a l’organització i el funcionament dels centres educatius, l’educació intercultural implica un model que potencia la cultura del diàleg i de la convivència, i ajuda a desenvolupar la consciència i el sentiment d’igualtat com a condició prèvia per al coneixement i el respecte de les diferències culturals.

És evident que estem encara lluny d’aconseguir entorns culturals com els citats més amunt. Al meu parer, pel temps que fa que es parla d’educació intercultural i pels minsos resultats obtinguts, deu haver-hi altres factors com ara dificultats afegides, infravaloració de la seva importància, o simplement irresponsabilitat, que han impedit construir models educatius interculturals realment eficaços. Què és el que no s’ha tingut en compte o no s’ha fet? Què hem desestimat com a útil per avançar en el camí del diàleg i la convivència intercultural i ens està impedint avançar? Quines resistències cal combatre i amb quins recursos comptem per fer-ho? És evident que per assolir les finalitats de l’educació intercultural hi ha certes coses, per fer i ensenyar, més útils que d’altres i que són valuoses en si mateixes i per a tot l’alumnat. Començaré, per tant, per enunciar unes quantes premisses que em semblen rellevants, amb l’esperança que serveixin de base per a l’argumentació o discussió:
1. Acollir la diversitat cultural, social i religiosa millora la qualitat dels aprenentatges i té repercussions directes sobre els resultats educatius, ja que permet a l’alumnat (a tot l’alumnat, però especialment al dels grups minoritzats) sentir valorada la seva identitat i identificar-se més amb l’escola. Els nois i les noies han de poder percebre que mantenir les pròpies referències socioculturals d’origen i integrar-se escolarment no tenen per què ser objectius inconciliables ni contradictoris. Es tracta de facilitar el que Margaret Gibson ha definit com a «acomodació sense assimilació».

2. La cultura i els valors de les persones són sistemes oberts i dinàmics, que es van actualitzant i refent de forma voluntària i s’enriqueixen en interacció amb el medi en què es troben. Si per part del professorat i de l’alumnat es respecten els ritmes d’evolució de cada persona i es té en compte la seva dimensió emocional en lloc d’imposar determinats interessos, valors i normes amb intencionalitat assimiladora, serà més fàcil per a les famílies i l’alumnat nouvingut anar incorporant formes culturals i lingüístiques de la societat d’acollida.

3. L’educació intercultural suposa una ocasió d’aprenentatge i canvi, no solament per a l’alumnat sinó també per al professorat, ja que comporta la possibilitat d’aprofundir en els coneixements i revisar les actituds personals i prejudicis. També és una oportunitat de transformació dels centres educatius a través de la modificació d’estructures i formes organitzatives per part dels equips directius, si bé és cert que aquesta transformació l’haurien de facilitar més els poders polítics promulgant normes i oferint recursos realment efectius a l’hora de prevenir els conflictes interculturals en els centres.

D’aquestes premisses se’n deriven unes tasques que, al meu parer, han de prioritzar els equips directius i el professorat, si realment es volen assolir objectius de millora respecte de l’educació intercultural.

Els equips directius tenen la responsabilitat de millorar o crear, si cal, les estructures i formes organitzatives que comportin espais d’intercanvi i comunicació on el professorat pugui manifestar els problemes reals que van sorgint en el dia a dia, contrastar les diferents creences i opinions, i fer-se conscients dels propis prejudicis i de les actituds que se’n deriven, preveient els suports o espais formatius que ajudin a superar les dificultats que es detectin.

Així mateix, han de vetllar perquè el centre reflecteixi la realitat dels alumnes que hi assisteixin. Sense caure en folklorismes, cal que en la vida quotidiana i en les activitats del centre es faci evident, més enllà de les declaracions de principis, el respecte i reconeixement de la diversitat d’orígens i de cultures dels seus alumnes o de l’entorn més proper.

Un altre aspecte, potser el més important, és el reconeixement explícit que sense la igualtat en dignitat i drets bàsics no hi ha diàleg intercultural possible. Aquesta acceptació de l’altre en condicions d’igualtat cal exterioritzar-la i materialitzar-la combatent les actituds i conductes racistes i oferint, alhora, un model cultural crític amb les perspectives monoculturals i coherent amb el pluralisme present al centre o a l’entorn.

Per acabar, és una tasca fonamental, també dels equips directius preocupats per una educació intercultural, tenir en compte la dimensió comunitària del fet educatiu i preveure les relacions amb les famílies i amb l’entorn: el moviment associatiu del barri o la localitat i les relacions amb els grups culturals minoritaris.

Quant al professorat, no ens podem sentir aliens al fet que la interacció intercultural es dóna generalment en un pla de desigualtat i jerarquies culturals, juntament amb uns sistemes d’estratificació de classe i gènere i que, per tant, estem sotmesos al risc de contribuir a perpetuar la divisió entre dominants i dominats i majories i minories. Evitar aquest risc no depèn tant del què ensenyem com de les actituds, els valors, les intencions i les expectatives relacionades amb el com ensenyem (fent servir enfocaments metodològics d’estil cooperatiu que estimulin la interacció i l’intercanvi i enfocaments socioafectius, en lloc d’estimular la competitivitat); per a qui ensenyem (per a tots els alumnes o només per als que poden seguir-nos el ritme); i per aconseguir què (l’èxit acadèmic és molt important, però no sempre garanteix l’èxit personal i laboral de l’alumnat).

Convé recordar també que cal exercitar l’empatia, el saber ficar-se en la pell de l’altre, per poder després ensenyar als nostres alumnes aquesta habilitat social i desenvolupar les competències socials bàsiques, ambdós aspectes indispensables per a les relacions interculturals. Aquesta empatia exigeix sovint saber prendre distància d’un mateix i, a vegades, qüestionar-nos la validesa de les pròpies conviccions.

Finalment, el professorat ha de tenir present que no és innat tenir una actitud oberta i interessada pels diferents, sinó una construcció social i, com a tal, s’ha de promoure i ensenyar, s’ha de fer «normal» a força de reflexió i molta pràctica. Els alumnes han de conèixer com es construeixen els mecanismes de rebuig a la diversitat (etnocentrisme, islamofòbia, xenofòbia, racisme…), han de poder identificar-los en si mateixos i trobar la manera de transformar-los. En aquest sentit i per acabar, m’agradaria recollir unes paraules de Richard Dawkins, expert en etologia i comportament social i autor del llibre El gen egoista, que es tornen especialment significatives, des del meu punt de vista, en el context d’aquest article: «si el lector desitja, tant com jo, construir una societat en què els individus cooperin generosament i amb altruisme al bé comú, poca ajuda es pot esperar de la naturalesa biològica. Tractem d’ensenyar la generositat i l’altruisme perquè des del punt de vista genètic hem nascut egoistes».

Pilar Ugidos
Directora de l’escola Miquel Bleach de Barcelona

Somriu i sigues feliç

Crear avui les escoles de demà. Redes 13.12.10

En aquest programa Eduard Punset entrevista Richard Gerver, educador i assessor en sistemes educatius , i parlen de plantejar l'educació de diferent manera a com l'estem aplicant actualment: Gerver defensa deixar  més de banda el producte final i els continguts acadèmics i donar molta més importància  al procés d'aprenentatge . El millor de l'educació està en l'experiència. Algunes coses que comenta són: 

"... hemos olvidado que lo bueno de la educación está en realidad en la experiencia, en el momento, en la alegría de descubrir algo, en la satisfacción de tener una pregunta y poder buscar una respuesta, y no necesariamente en la propia respuesta. Creo que muchos niños y muchos profesores en el sistema educativo se sienten frustrados porque, por culpa de las presiones y la obsesión por los resultados, la magia del viaje se ha disipado. Me parece que éste es el motivo por el que cada vez hay más niños que abandonan los estudios enseguida que pueden, porque no ven en ellos ninguna pasión, ninguna emoción, y es a raíz de esta fijación con el destino final que ignora la alegría de lo que pasa por el camino."

Sobre el professorat diu coses com:

"¡Lo primero que tenemos que preguntarnos es por qué los profesores deciden ser profesores! Los profesores eligen dedicarse a la docencia porque les apasiona hacer algo por los niños, por los jóvenes. Por eso se dice a menudo que la docencia es una vocación, un llamamiento, casi como el deseo de hacerse cura. Y nace de una pasión, brota del corazón, surge de la convicción de que, como persona, uno tiene la responsabilidad de hacer algo para cambiar las cosas, para tomar a los jóvenes de la mano y conducirlos a un lugar mejor.

 En mi opinión, es vital mantener la pasión de los profesores para que puedan vivir esa vocación, ese deseo de capacitar y guiar y ayudar a los jóvenes de un modo expansivo. Si lo logramos, ¡entonces los niños también sentirán esa pasión! ¡Y de veras que así debe ser!

No en vano la mayoría de los que hemos consagrado nuestra vida a la educación lo hemos hecho porque nos encanta el viaje, nos encanta el descubrimiento, nos encanta investigar y descubrir cosas nuevas."

L'entrevista està exemplificada amb l'escola privada SEK de Barcelona,on l'alumnat, encorbatat, aprèn les lliçons gaudint, amb noves tecnologies i noves metodologies, treballant amb cada alumne amb les  intel·ligències que tenen més desenvolupades, i tenint molt en compte l'educació emocional i les competències socials. El professorat, més que ensenyar fa acompanyament de l'alumnat i en una classe es poden fer diverses coses a la vegada. Un projecte educatiu ambiciós. Ho podrem fer algun dia a l'escola pública? Estarem preparats? Hi arribarem a creure en aquests tipus de projectes? Estarem  motivats?  Espero i desitjo que sí.

Deu anys sense Carlos Cano

El dia 19 de desembre va fer 10 anys de la mort de Carlos Cano, cantautor i poeta. Granadí de naixement, va començar a cantar recuperant  estils tradicionales del sud  oblidats, com el trovo popular, i  la copla andalusa. Va compondre tangos, boleros, rumbes, sambas, nanas, coplas, murgas carnavaleras i  temes molt de caire intimista i sempre acompanyat  per la seva guitarra.També, però va ser acompanyat per orquestres, grups instrumentals i cantants com Amalia i Maria Dolores Pradera, entre d'altres.
Algunes cançons que destacaria María la Portuguesa,  Habaneras de Cádiz, La Zarzamora, Tango de las madres locas  i la murga de los currelantes.

SUEÑOS DE LIBERTAD

El passat dia 13 de desembre, la Fundació Primero de Mayo va lliurar el  premi Llibertat d'Expressió al periodista Iñaki Gabilondo per la seva trajectòria professional dins del món del periodisme. Després de lliurar-li el premi va expressar el seu agraïment en forma de discurs improvisat que si teniu una estona, val molt la pena escoltar-lo. La nota que li poso: Excel·lent (10)

Bones Festes de Nadal!

No em molestis, mama. Estic aprenent!

EXTRET DE REDES (RTVE):
* La educación necesita una revolución. Las innovaciones que vivirá el mundo educativo acabarán desmontando todo el sistema que hoy en día forma a los ciudadanos en las escuelas e institutos.
* En este proceso, la tecnología, las redes sociales o los videojuegos tendrán seguramente un papel importante, serán herramientas valiosas para transmitir nuevas habilidades a los jóvenes, las que verdaderamente necesitan para llegar a la vida laboral y desenvolverse socialmente en entornos cambiantes.
* Entrevista d'Eduard Punset a Marc Prensky, un experto en la educación del futuro, un hombre rompedor y creativo en la empresa de reformar las aulas y los sistemas educativos actuales.

Podeu veure el programa clicant al títol.

L'antiga manera d' ensenyar és avorrida;

la nova es basa  que els nois aprenguin sols.

Marc Prensky

Una de les versions de I will survive

The Monster Ball Tour. Lady Gaga a Barcelona

"Hola Barcelona" van ser les primeres paraules que Lady Gaga va dedicar al públic que omplia de gom a gom el Palau Sant Jordi. L'espectacle va començar amb la cançó Dance in the dark, i va continuar amb Just Dance, Beautiful, dirty, rich, Alejandro, Monster, Telephone,  fins a 18 cançons i com a bis Bad Romance. El que crida més l'atenció del seu espectacle és el  vestuari, fins a 15 vegades es va canviar: roba galàctica, simulacions d'hàbits de monja, sang per la pell i la roba, vestits de fada  (espectacular!), entre molts altres; els ballarins; i el muntatge tècnic que porta: monstres marins, plataformes elevadores, cotxes que amaguen un teclat i que sona, un piano que s'encén mentre el toca...
Hi va haver una treva de moviment i balls amb la interpretació al piano de la balada Speechless i també amb You&I que publicarà en el seu proper àlbum.
Ella mateixa defineix el seu espectacle com a primera òpera electro pop, estructurada en quatre parts (the city, subway, the fame i the monster ball) on en cada una d'elles defensa la marginació i sobretot el món gai. Pot agradar o no, però  segur que no deixa indiferent a ningú.
El que sí que li va demostrar el públic de Catalunya, de la resta de l'Estat espanyol i de d'altres parts del món, és la devoció i la idolatració que senten per la cantant i artista. Solament hi va haver un moment de tensió, si el podem anomenar així: va ser quan va treure una bandera espanyola i la majoria de la gent va començar a xiular. Segur que no entenia res. La va amagar de seguida i el concert va continuar amb tota l'emoció amb què havia començat.
Un concert on vam gaudir de bona música i d'un gran espectacle.

Dia europeu de l'òpera a Pamplona. Café Iruña

Gràcies Mila per compartir-lo amb mi!

Quiero hacer contigo lo que la primavera hace con los cerezos. Pablo neruda

Juegas todos los días con la luz del universo.
Sutil visitadora, llegas en la flor y en el agua.
Eres más que esta blanca cabecita que aprieto
como un racimo entre mis manos cada día.

A nadie te pareces desde que yo te amo.
Déjame tenderte entre guirnaldas amarillas.
Quién escribe tu nombre con letras de humo entre las estrellas del sur?
Ah déjame recordarte cómo eras entonces, cuando aún no existías.

De pronto el viento aúlla y golpea mi ventana cerrada.
El cielo es una red cuajada de peces sombríos.
Aquí vienen a dar todos los vientos, todos.
Se desviste la lluvia.

Pasan huyendo los pájaros.
El viento. El viento.
Yo sólo puedo luchar contra la fuerza de los hombres.
El temporal arremolina hojas oscuras
y suelta todas las barcas que anoche amarraron al cielo.

Tú estás aquí. Ah tú no huyes.
Tú me responderás hasta el último grito.
Ovíllate a mi lado como si tuvieras miedo.
Sin embargo alguna vez corrió una sombra extraña por tus ojos.

Ahora, ahora también, pequeña, me traes madreselvas,
y tienes hasta los senos perfumados.
Mientras el viento triste galopa matando mariposas
yo te amo, y mi alegría muerde tu boca de ciruela.

Cuanto te habrá dolido acostumbrarte a mí,
a mi alma sola y salvaje, a mi nombre que todos ahuyentan.
Hemos visto arder tantas veces el lucero besándonos los ojos
y sobre nuestras cabezas destorcerse los crepúsculos en abanicos girantes.

Mis palabras llovieron sobre ti acariciándote.
Amé desde hace tiempo tu cuerpo de nácar soleado.
Hasta te creo dueña del universo.
Te traeré de las montañas flores alegres, copihues,
avellanas oscuras, y cestas silvestres de besos.

Quiero hacer contigo
lo que la primavera hace con los cerezos.
( de Veinte poemas de amor y una canón desesperada)

Pedro Salinas y La voz a tí debida

Perdóname por ir así buscándote
tan torpemente, dentro
de ti.
Perdóname el dolor, alguna vez.
Es que quiero sacar
de ti tu mejor tú.
Ese que no te viste y que yo veo,
nadador por tu fondo, preciosísimo.
Y cogerlo
y tenerlo yo en alto como tiene
el árbol la luz última
que le ha encontrado al sol.
Y entonces tú
en su busca vendrías, a lo alto.
Para llegar a él
subida sobre ti, como te quiero,
tocando ya tan só1o a tu pasado
con las puntas rosadas de tus pies,
en tensión todo el cuerpo, ya ascendiendo
de ti a ti misma.
Y que a mi amor entonces le conteste
la nueva criatura que tú eras.

El Biblioburro

15è aniversari del Club Nàutic Flix

Ahir dissabte, dia 6 de novembre el Club Nàutic va celebrar amb tots els socis i sòcies el quinzè aniversari de la seva fundació. L'acte va començar a 2/4 de 6 de la tarda, a la vora del riu i al costat del club, construït recentment, on es plantà un om, com a símbol de fortalesa i força del club, i es llegí una placa en commemoració de la celebració. Després d'unes paraules del president del Club i l'alcalde de la població, ens dirigírem a Ca Don Ventura on vam poder gaudir d'un audiovisual de tota la trajectòria del club i a la nit se celebrà un sopar de final de temporada on vam poder celebrar totes les victòries d'aquest estiu passat.
La trajectòria del club des dels seus inicis ha estat ascendent, en tots els sentits: des de crear l'espai adequat per a l'embarcador, amb un gran esforç per part de la junta inicial, a comprar les embarcacions, federar els seus esportistes (en aquest moment 75!), organitzar trobades a nivell de Catalunya al riu de baix, intercanvis amb la població d'Astilleros a Cantàbria, participar a la lliga catalana de llagut català, participar a la copa de Catalunya, puntones per Festes Majors, piragües, i l'any que ve... a Donosti! I tot això amb moltes ganes, molta participació de gent jove, i molt afany de treball d'equip superació.
FELICITATS i per molts anys més!!!

IMAGINE (Noa i Khaled)

Conferència sobre Pedagogia Sistèmica a la Terra Alta

El passat dimarts, dins del cicle de Conferències d'Escola Inclusiva que organitza cada any el Centre de Recursos de la Terra Alta, la Dra. Maite Fonollosa ens parlà de la Pedagogia Sistèmica, una pedagogia que es basa  en una altra manera de mirar el món i entendre que és l'aplicació dels ordres que operen en els sistemes humans a l'educació en totes les seves vessants: relació família- escola, relació entre els mestres, relació dins de l'aula, relació amb el currículum.
Segons Mercè Travesset, mestra, psicòloga i terapeuta, "és una perspectiva molt innovadora que mira l'educació com un ecosistema i permet veure la realitat educativa com un tot vinculat als sistemes familiars, socials, culturals i històrics i com això influeix als processos d'ensenyament-aprenentatge."

La Dra. fonollosa ens parlà dels principis de la pedagogia sistèmica que són: la pertinença, la jerarquia i l'ordre, l'equilibri entre donar i prendre, la prioritat, les normes i els límits, la consciència, la lleialtat, reconèixer el que és, les emocions i els sentiments i finalment, la percepció.
Segons Bert Hellinger, cada persona forma part d'un sistema que és la família i és aquí on hi ha els principis de la PS. Tots els vincles humans són amorosos: 1. vincle i dret de pertinença; 2. equilibri entre donar i rebre; 3. regles, lleis i jerarquies .

Canviar la mirada és canviar l'actitud. En pedagigogia sistèmica parlem de tres dimensions:
1. La dimensió transgeneracional: com a mestre hem d'ajudar l'alumnat a rescatar les seves arrels, allò que ens lliga a les seves generacions. Quan mirem un alumne no solament el mirem a ell, sinó que hem de veure la família que té darrera seu. si mirem un alumne que prové d'una família desestructurada ell ho sent i sent inferioritat. Hem d'acceptar-lo com és i mirar-lo com mirema els altres. Estem acostumats a veure'l "com hauria de ser" i l'hem de veure "tal com és". Si no l'acceptem com és, l'estem negant, a ell i també a la seva família. Hem d'acceptar la realitat que tenim i no hem de fer grans expectatives que no puguem aconseguir.
És important saber d'on venim i conèixer els nostres orígens perquè ens ajuda a redefinir-nos i perquè és la base de l'autoestima.
2. Dimensió intergeneracional: Fa referència a la relació pares-fills, mestre-alumnes. Com a mestres no podem passar mai per davant de la família. La referència primera de l'alumne són els seus pares, aquelles persones en qui confien i amb qui són lleials i nosaltres ho hem de respectar i no passar mai davant. Hem de donar confiança i seguretat al nostre alumnat.
Per altra banda, hem de saber què passa en una família però no immiscuir-nos-hi, això no ens pertoca, se li pot fer acompanyament, però mai hem d'actuar de bons consellers.
3. Dimensió intrageneracional: són les relacions entre iguals, com els grups d'amics, germans, pare-mare, mestre-mestre. Els alumnes si noten que no hi ha una estima, una bona relació entre els iguals, deixen tenir-los respecte. El respecte s'ensenya amb respecte.

La Dra. fonollosa tmabé ens parlà de l'educació com una relació amorosa, com una relació de vincle que ens afecta. Hem de mirar els nostres alumnes amb tota la motxilla que porten darrera: els seus referents familiars, les seves regles, les seves dinàmiques. I respectar el destí de la família i del nen o nena, encara que no hi estiguem d'acord. Totes les criatures, neixin on neixin, són capaces de suportar el seu destí. Per exemple, si a un nen d'una família desestructurada el mirem amb llàstima, li estem minvant les capacitats que ha de suportar d'allò que li ha tocat viure.Hem de procurar reforçar l'autoestima de les famílies, acceptar els límits de la realitat reconeixent el que són i amb agraïment.
Per últim, ens parlà de com aconseguir els objectius:
- Tenir un respecte a la vida com a mestra
-  Prendre la pròpia vida amb el seu procés amb paciència
- Una mestra efectiva és la que està reconciliada amb la seva família d'origen
- Ocupar el nostre lloc i reconèixer el seu (el de les famílies)
- Actitud d'escola, empatia i respecte
- Donar temps i no esperar res a canvi.

Dimarts dia 26 d'octubre a 2/4 de 6 de la tarda, a la biblioteca de l'Institut Terra Alta, tindrà lloc la segona conferència: Competències Bàsiques, i anirà a càrrec d'Enric Queralt Catà.

Correllengua a Flix 15 d'octubre 2010

“Les llengües han de créixer i viure fora dels Manifestos. Si cal aturar-se a reflexionar estem al marge de la normalitat. No és que no sigui natural la llengua, és que no és normal la circumstància. El català és la llengua que aquest poble ha elaborat durant segles, enriquint-la, transformant-la, compartint-la; el català va néixer a Catalunya i viu a Catalunya i en totes les terres tocades per la cultura i per la humanitat catalanes. Aquest fet és tan normal que no cal ni plantejar-s’ho. Per què, doncs, ens aturem a reflexionar sobre el català?
Perquè el català no té, a Catalunya, l’estatus que altres llengües tenen als estats plurilingües d’Europa; està legalment una miqueta per sota quant a drets, a protecció i a la llei implacable del mercat. Aquest desequilibri, que es tradueix en desenes de situacions corrents en la vida quotidiana, només es pot compensar amb una actitud ferma i conscient dels parlants. Però reclamar aquesta actitud és demanar massa: la llengua és, sobretot, un fet natural. Parlem una llengua perquè som “això” com a persones i perquè és la llengua del país, a la qual se sumen sense ni adonar-se’n els nouvinguts: la identitat col·lectiva és això. I amb la llengua que parlem i compartim contribuïm a la riquesa cultural de la humanitat, a la diversitat de les persones i de les terres. Per què els catalans hauríem de ser més conscients, més batalladors, més esforçats que no ho són, posem per cas, els castellano-parlants a casa nostra? Perquè no estem en una situació de normalitat. Els catalans, doncs, hem de construir un espai de normalitat per la nostra llengua; un espai que es diu Catalunya. Un espai que té una estructura política, social i humana, i cap de les tres coses no es pot separar de les altres.
Políticament estem sotmesos a “sentències” adverses: lluitem contra això. Socialment som diversos: aprofitem la diversitat per compartir la llengua que ens vertebra. I humanament? Humanament fem pinya, tots iguals i diferents, perquè la identitat col·lectiva es fa amb el concurs de tothom, però amb una història i una tradició que fa de Catalunya una parcel·la peculiar de la humanitat.
Som una nació de portes obertes, però som una nació. S’hi parlen mil llengües, però només una la definim com a llengua pròpia. Treballem junts, per tant, conscients, batalladors i esforçats, per poder tenir en el futur la normalitat que avui se’ns regateja”.
Patrícia Gabancho (escriptora i periodista)