La companya i amiga Pilar Ugidos m'ha enviat aquest article que ha publicat a la revista electrònica Fer escola a Barcelona sobre la interculturalitat en el context escolar. Val la pena tenir-lo en compte:
Fa temps, quan es començava a parlar d’educació intercultural, s’havia d’aclarir que no anava adreçada únicament als alumnes de les cultures minoritzades, ni tampoc, en exclusiva als centres amb alumnat d’origen estranger. Afortunadament, avui tothom està d’acord amb la idea que l’educació intercultural va adreçada a tot l’alumnat i que són els centres més homogeneïtzats, des del punt de vista cultural, els que més haurien d’incidir-hi. Desenvolupar la competència intercultural és necessari per a tot l’alumnat, ja que tots han d’aprendre a viure junts en una societat cada vegada més plural i complexa.
Comparteixo la visió que atorga a l’educació intercultural la finalitat d’aconseguir una societat més igualitària i justa, sense exclosos ni conflictes greus derivats de visions estereotipades, de prejudicis, i capaç de respectar la diversitat cultural interna, pròpia d’un món en procés de globalització. A més, segons les orientacions vigents del Consorci d’Educació de Barcelona per a l’organització i el funcionament dels centres educatius, l’educació intercultural implica un model que potencia la cultura del diàleg i de la convivència, i ajuda a desenvolupar la consciència i el sentiment d’igualtat com a condició prèvia per al coneixement i el respecte de les diferències culturals.
És evident que estem encara lluny d’aconseguir entorns culturals com els citats més amunt. Al meu parer, pel temps que fa que es parla d’educació intercultural i pels minsos resultats obtinguts, deu haver-hi altres factors com ara dificultats afegides, infravaloració de la seva importància, o simplement irresponsabilitat, que han impedit construir models educatius interculturals realment eficaços. Què és el que no s’ha tingut en compte o no s’ha fet? Què hem desestimat com a útil per avançar en el camí del diàleg i la convivència intercultural i ens està impedint avançar? Quines resistències cal combatre i amb quins recursos comptem per fer-ho? És evident que per assolir les finalitats de l’educació intercultural hi ha certes coses, per fer i ensenyar, més útils que d’altres i que són valuoses en si mateixes i per a tot l’alumnat. Començaré, per tant, per enunciar unes quantes premisses que em semblen rellevants, amb l’esperança que serveixin de base per a l’argumentació o discussió:
1. Acollir la diversitat cultural, social i religiosa millora la qualitat dels aprenentatges i té repercussions directes sobre els resultats educatius, ja que permet a l’alumnat (a tot l’alumnat, però especialment al dels grups minoritzats) sentir valorada la seva identitat i identificar-se més amb l’escola. Els nois i les noies han de poder percebre que mantenir les pròpies referències socioculturals d’origen i integrar-se escolarment no tenen per què ser objectius inconciliables ni contradictoris. Es tracta de facilitar el que Margaret Gibson ha definit com a «acomodació sense assimilació».
2. La cultura i els valors de les persones són sistemes oberts i dinàmics, que es van actualitzant i refent de forma voluntària i s’enriqueixen en interacció amb el medi en què es troben. Si per part del professorat i de l’alumnat es respecten els ritmes d’evolució de cada persona i es té en compte la seva dimensió emocional en lloc d’imposar determinats interessos, valors i normes amb intencionalitat assimiladora, serà més fàcil per a les famílies i l’alumnat nouvingut anar incorporant formes culturals i lingüístiques de la societat d’acollida.
3. L’educació intercultural suposa una ocasió d’aprenentatge i canvi, no solament per a l’alumnat sinó també per al professorat, ja que comporta la possibilitat d’aprofundir en els coneixements i revisar les actituds personals i prejudicis. També és una oportunitat de transformació dels centres educatius a través de la modificació d’estructures i formes organitzatives per part dels equips directius, si bé és cert que aquesta transformació l’haurien de facilitar més els poders polítics promulgant normes i oferint recursos realment efectius a l’hora de prevenir els conflictes interculturals en els centres.
D’aquestes premisses se’n deriven unes tasques que, al meu parer, han de prioritzar els equips directius i el professorat, si realment es volen assolir objectius de millora respecte de l’educació intercultural.
Els equips directius tenen la responsabilitat de millorar o crear, si cal, les estructures i formes organitzatives que comportin espais d’intercanvi i comunicació on el professorat pugui manifestar els problemes reals que van sorgint en el dia a dia, contrastar les diferents creences i opinions, i fer-se conscients dels propis prejudicis i de les actituds que se’n deriven, preveient els suports o espais formatius que ajudin a superar les dificultats que es detectin.
Així mateix, han de vetllar perquè el centre reflecteixi la realitat dels alumnes que hi assisteixin. Sense caure en folklorismes, cal que en la vida quotidiana i en les activitats del centre es faci evident, més enllà de les declaracions de principis, el respecte i reconeixement de la diversitat d’orígens i de cultures dels seus alumnes o de l’entorn més proper.
Un altre aspecte, potser el més important, és el reconeixement explícit que sense la igualtat en dignitat i drets bàsics no hi ha diàleg intercultural possible. Aquesta acceptació de l’altre en condicions d’igualtat cal exterioritzar-la i materialitzar-la combatent les actituds i conductes racistes i oferint, alhora, un model cultural crític amb les perspectives monoculturals i coherent amb el pluralisme present al centre o a l’entorn.
Per acabar, és una tasca fonamental, també dels equips directius preocupats per una educació intercultural, tenir en compte la dimensió comunitària del fet educatiu i preveure les relacions amb les famílies i amb l’entorn: el moviment associatiu del barri o la localitat i les relacions amb els grups culturals minoritaris.
Quant al professorat, no ens podem sentir aliens al fet que la interacció intercultural es dóna generalment en un pla de desigualtat i jerarquies culturals, juntament amb uns sistemes d’estratificació de classe i gènere i que, per tant, estem sotmesos al risc de contribuir a perpetuar la divisió entre dominants i dominats i majories i minories. Evitar aquest risc no depèn tant del què ensenyem com de les actituds, els valors, les intencions i les expectatives relacionades amb el com ensenyem (fent servir enfocaments metodològics d’estil cooperatiu que estimulin la interacció i l’intercanvi i enfocaments socioafectius, en lloc d’estimular la competitivitat); per a qui ensenyem (per a tots els alumnes o només per als que poden seguir-nos el ritme); i per aconseguir què (l’èxit acadèmic és molt important, però no sempre garanteix l’èxit personal i laboral de l’alumnat).
Convé recordar també que cal exercitar l’empatia, el saber ficar-se en la pell de l’altre, per poder després ensenyar als nostres alumnes aquesta habilitat social i desenvolupar les competències socials bàsiques, ambdós aspectes indispensables per a les relacions interculturals. Aquesta empatia exigeix sovint saber prendre distància d’un mateix i, a vegades, qüestionar-nos la validesa de les pròpies conviccions.
Finalment, el professorat ha de tenir present que no és innat tenir una actitud oberta i interessada pels diferents, sinó una construcció social i, com a tal, s’ha de promoure i ensenyar, s’ha de fer «normal» a força de reflexió i molta pràctica. Els alumnes han de conèixer com es construeixen els mecanismes de rebuig a la diversitat (etnocentrisme, islamofòbia, xenofòbia, racisme…), han de poder identificar-los en si mateixos i trobar la manera de transformar-los. En aquest sentit i per acabar, m’agradaria recollir unes paraules de Richard Dawkins, expert en etologia i comportament social i autor del llibre El gen egoista, que es tornen especialment significatives, des del meu punt de vista, en el context d’aquest article: «si el lector desitja, tant com jo, construir una societat en què els individus cooperin generosament i amb altruisme al bé comú, poca ajuda es pot esperar de la naturalesa biològica. Tractem d’ensenyar la generositat i l’altruisme perquè des del punt de vista genètic hem nascut egoistes».
Pilar Ugidos
Directora de l’escola Miquel Bleach de Barcelona
