ENS EN SORTIREM

Tal i com us vam enunciar fa uns dies, ahir va ser la conferència de Vicenç villatoro Compartir normes, compartir principis, una xerrada sobre la multiculturalitat present en la societat catalana.
Transcric un article que va publicar el sr. Villatoro a la revista Escola catalana, núm. 432 el setembre de 2006, que és el resum de la conferència d'ahir.

Compartir formes, compartir principis

La societat catalana, com tantes altres societats europees i occidentals, viu amb una inquietud més o menys esperançada una situació històricament inèdita. La barreja de les migracions, les noves tecnologies de la informació i la comunicació, la irrupció dels mitjans de comunicació de masses i de les grans indústries culturals, han generat una realitat de la qual no tenim precedents i que encara no sabem ben bé com hem de gestionar.

Sobre un mateix territori tenim persones i comunitats que parlen llengües diverses, que tenen religions diverses, que procedeixen de medis culturals i de referències molt allunyats entre ells i, sobretot, que molt sovint se senten més pròximes a persones i comunitats que estan físicament lluny que no pas amb seus veïns de territori. Fins fa uns anys, la proximitat física creava uns vincles molt potents, que actuaven com a cohesionadors —amb més o menys èxit— de cadascun des espais.

Avui no és exactament així. Avui ens poden trobar enmig de Terrassa amb un nombre molt important de persones que tenen connectada per via parabòlica la televisió marroquina i que per tant saben amb més precisió quina és la temperatura avui a Casablanca que no pas la de Sabadell. Però ens podem trobar també amb joves que per les seves afinitats culturals o estètiques se senten més pròxims, i estan més relacionats, a joves com els de París o de Berlín que no pas als seus veïns d’escala. Ens trobem amb un munt de comunitats que es construeixen per religió, per llengua, per cultura, per referències, per afinitats, per interessos, i que no tenen res a veure amb el territori, que se salten totes les fronteres físiques i polítiques. Però al mateix temps ens trobem amb la necessitat que dins de cada territori aquestes comunitats i aquestes persones convisquin. Per entendre’ns, avui en dia, cadascun de nosaltres pertanyem a dues menes de comunitats: unes de virtuals, que viuen en l’ espai globalitzat dels mitjans de comunicació, d’internet, de les idees i de les afinitats; i unes de territorials, que ens vinculen als nostres veïns d’espai, que de vegades estan molt lluny pel que fa a llengua, cultura, interessos o referències.

Aquesta nova realitat té unes grans possibilitats i obre expectatives extraordinàries. Però també provoca problemes nous. Centrem-nos en una part d’aquests problemes. Fa uns anys, garantir una mínima cohesió social a l’interior d’un territori semblava relativament senzill, perquè dins d’aquest territori hi havia una gran quantitat de coses compartides. Fixem-nos que l’expressió mateixa, «cohesió social», va néixer per lluitar contra les desigualtats socials provocades pels diferents nivells de renda o d’educació. Per entendre’ns, es demanava cohesió social per evitar la confrontació entre rics i pobres. Però l’expressió ha anat evolucionant i ara parlem de cohesió social per evitar que grups ¡ persones de procedències, religions, llengües, universos de referència diversos i que viuen en un mateix territori acabin generant guetos impermeables.

En la nova situació catalana —i occidental en general— la qüestió es planteja a partir d’una pregunta central: que han de compartir, com a mínim, tots els habitants d’un territori per tal de constituir una societat mínimament cohesionada. Per tal de no viure simplement els uns al costat dels altres, sinó per constituir una certa unitat de projecte i de convivència. Fa uns anys, el gran debat polític era exactament invers: en societats en les quals moltes coses eren naturalment compartides, es tractava de definir els espais de la diversitat, de la dissidència, allà que cadascú podia tenir de diferent, per (al que aquestes societats no desemboquessin en el totalitarisme i en l’uniformisme Ara fem exactament el contrari: sortim d’uns territoris habitats per persones i comunitats que tenen diferències visibles, i el que hem de definir és quin és i fins on arriba l’espai compartit, la plaça pública comuna on tots participem i on situem les coses que ens uneixen i ens cohesionen.

És clar que en aquest espai compartit hi ha d’haver normes i procediments. Perquè hi hagi una societat i no tan sols una acumulació de comunitats i de persones impermeabilitzades, cal que tinguem unes regles de joc comunes consensuades o acceptades per tots. Parlo de les lleis, dels procediments democràtics, dels sistemes polítics, fins i tot de les convencions pràctiques com són les normes de circulació o les formes d’utilitzar l’espai públic, allà que anomenem duna manera o altra «civisme». Però no crec que en la plaça pública hagi d’haver-hi només regles i procediments. Aquestes regles i aquests procediments no neixen del buit. Són el producte d’un mínim sistema de valors. Si les lleis diuen que no es pot matar ni agredir una per¬sona, és perquè hi ha uns valors que inspiren la declaració deis drets humans. Si escollim els nostres governants per votació és perquè hi ha uns valors que defineixen les persones com a iguals en dignitat i en drets, homes i dones, i rics i pobres. Si les nostres lleis consagren la llibertat d’expressió i de pensament és perquè considerem que la nostra plaça pública està regulada pel bé comú de les persones i la seva llibertat i no pas pel mandat diví o per la seva interpretació religiosa. Per tant, a la plaça hi tenim procediments, però hi tenim també alguns valors, que fonamenten aquesta procediments.

¿Hi tenim més coses? Doncs jo crec que sí. Per exemple, jo crec que hi tenim la llengua. No crec que en el futur hi hagi societats monolingües, en les quals tots els seus habitants facin servir la mateixa llengua a casa, a la família, al temple. Però tots els habitants han de conèixer una llengua comuna per tal de relacionar-se a la plaça. I aquesta llengua comuna l’ofereix i la posa a disposició de tothom la societat d’acollida, per evitar la discriminació i la segregació dels qui vénen i per evitar-se ella mateixa la fragmentació i la manca de cohesió. I jo crec que en aquesta plaça comuna hi ha d’haver també el coneixement del territori compartit, del que ha esta la seva història i la seva tradició. Els territoris no tenen ni llengua ni religió ni ideologia. Però tenen topònims, tenen patrimoni, tenen història. El coneixement compartit del territori compartit també em sembla imprescindible en l’espai públic.

En aquesta dialèctica entre allò que en un territori és parcial —individual o comunitari— i allò que és compartit i comú. les fronteres són difícils d’establir. Els models on s’ha volgut compartir massa —França— no han funcionat, però els models on s’ha volgut compartit massa poc —Holanda— també han portat problemes. Nosaltres haurem de construir el nostre propi model, a través de la reflexió. de la pràctica i del tempteig. El que és obvi a que l’ensenyament està en la plaça pública. El faci qui el faci. La formació de les noves generacions no és un espai fragmentat, propi de cadascuna de les comunitats que formen la societat, sinó que està en la plaça pública, en l’espai de les coses compartides. Certament, hi ha formacions especifiques que cada comunitat ha de poder assumir. Però hi ha una formació bàsica que ha de ser compartida. El nostre debat ha de ser, avui, què és el compartit i què és l’específic de cada grup. La religió no és avui una realitat compartida, tot i que ha de ser una realitat respectada. ¿I la indumentària? ¿I les normes dietètiques nascudes de les creences diverses? ¿I les festes? Només sabem a hores d’ara que en la societat del futur els habitants del mateix territori no ho compartirem tot. Però no pot ser que no compartim res. Perquè no serem una societat, sinó una suma desorganitzada. Comencem a discutir què és el mínim que hem de compartir.