i en el seu si profund el meu cor nego,
l'ànima nego, nego el pensament.
Considero en silenci el meu destí,
i el cant s'acaba sempre en desencant.
Només quan era noi el món brunzia
com un eixam d'abelles. De bon grat
tornaria a la mar de la infantesa;
perquè Déu ha ancorat la melangia
-com un navili d'ombra- al pit de l'home.
Rieu-vos-en, amics tant com vulgueu.
¿És que no pot el pensament tornar
-com les onades- a l'antiga platja?
(Long play per a una ànima trista, Gerard Vergés)
2 comentaris:
Gerard Vergés és la peça clau de l'eclecticisme en poesia dels nostres temps,
un calaix de sastre ple de gustos variats que dota a la literatura de matisos excepcionals i ple de sabors deliciosos pels paladars literaris.
L'hem de portar a Flix, des d'aquí, quin millor lloc que aquest bloc que tan elegantment tracta la literatura, deixo anar la idea.
Hem de parlar amb el CERE i l'hem de presentar com el que és, una de les veus més singulars, plenes de cultura i de profunditat literària de la poesia catalana actual.
Salutacions.
Albert,
Penso com tu. Crec que és tota una personalitat en el món de la poesia. Tant de bo el poguéssim convidar.
Aprofito per dir-te que la teua darrera poesia l'he trobat impressionant.
Àngels
Publica un comentari a l'entrada