Jeanne i el seu germà Thomas en un viatge amb vaixell naufraguen i van a parar a una illa desconeguda. De l'ensurt que pateixen es queden sense poder parlar, però allí coneixen un músic i poeta alhora, Henri, que els acull i els ajuda a descobrir de nou les paraules, les categories gramaticals, les frases... és a dir, la gramàtica. Mitjançant una al·legoria ens fa entendre la gramàtica com una fàbrica d'articles, verbs, interjeccions, adjectius... que tenen vida, es casen, es divorcien i porten una vida com qualsevol.
"Al regne de les paraules, els nois s'estan amb els nois i les noies amb les noies.
L'article entrava per una porta i l'adjectiu per una altra. El nom arribava l'últim. Desapareixien tots tres. La teulada de l'ajuntament me'ls amagava. Ho hauria donat tot per poder assistir a la cerimònia. Suposo que l'alcalde els devia recordar els seus drets i els seus deures, que d'ara endavant estaven units per al millor i per al pitjor.
Sortien junts agafant-se les mans, concordant, tot masculí o tot femení: el castell embruixat, la casa embruixada... "(pàg. 73)
"-I d'aquests, te'n recordes?
La meva cara de desolació li va donar la resposta.
-Són els verbs. Mira'ls uns maniàtics de la feina. No paren mai de treballar.
Era veritat. Aquestes formigues, aquests verbs, com els havia anomenat, pitjaven, esculpien, roseaven, reparaven [...] Semblava un taller de bojos, cadascú feinejava frenèticament sense ocupar-se de l'altre." (pàg. 100)
ORSENNA, E; La gramàtica és una dolça cançó, Proa, Barcelona, 2004
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada